Els anys pesen, et pesen, em pesen.

Fou Martí i Pol, savi poeta del poble, qui ens advertí: "els anys com una rella, caven solcs en l'eixuta pell dels pobres". Bé, més que advertir ho explicava planerament, com aquell que no fa res més que descriure la realitat, la trista realitat que ens embolcalla i contra la que, encara que no ho sembli, encara podem fer alguna cosa.

Els anys pesen. No és fàcil dur-ne quaranta a les esquenes. Quaranta anys viscuts, gaudits i patits, quaranta anys de lluita contra les indecències de la vida, sense poder fer vaga de viure. Un dia rere l'altre, vivint a cops de despertador, de xiulet... de telèfon. Una nit, un matí, una tarda... sent esclaus del mateix. Vivint, com que aquell qui diu, per viure. O pitjor, vivint per treballar. O encara pitjor, treballant per malviure.

Els anys pesen. Estrany que ho digui jo, que no he d'arrossegar-ne gaire més d'una vintena? No hi veig perquè, si els meus ulls són capaços de veure't a tu, a la mare, als oncles, als avis, als veïns... la gent del barri, del meu voltant, arrossegant cada matí, des que us lleveu a trenc d'alba... un pes inhòspit... indigne. Dormint, fins i tot, amb la càrrega ancorada a les espatlles.

Els anys pesen. La vida, a voltes, és dolça. Sobretot, si ets jove i el vent et bufa de cara. Però el temps duu, a poc a poc, l'amargor en els aires, el gust agre de les aigües tèrboles i profundes de la maduresa...

Els anys em pesen, però tant hi fa, això. Assajaré exercicis gimnàstics per enfortir l'esquena, o traçaré estratègies per estalviar-ne el pes. M'esforçaré i tractaré d'ensortir-me'n. Sóc jove i tinc la ment, encara, prou sana com per aconseguir-ho. O si més no, intentar-ho. Però... i vosaltres? Què podeu fer, ara, vosaltres que, des de l'adolescència, heu estat vivint com a adults? Què podeu fer vosaltres que, assumides les responsabilitats, sabeu que... si vosaltres falleu... tot falla? Què fer, si un minúscul gir en el rumb del camí... pot provocar el desastre?

Els anys pesen, sí, pesen massa. Perquè amb els anys, venen també les responsabilitats, companyes feixugues i costoses de dur al damunt. Ho veig en tu, pare, i en la mare... en aquells ulls que miren fixament el televisor, cada nit, i no brillen. En les mans col·locades sobre el cos... amb desgana... fracassades... descontentes amb les seves vides. Les ments sempre absents, pensant en les mil i una coses a fer, pregant per a que no hi hagi més imprevistos, més novetats, que sacsegin els plans i en definitiva... et facin embogir una mica més.

Els anys pesen, però la vida no pot pesar-nos tant. No ens ha de pesar tant. No és quelcom fàcil però... no és pitjor viure resignats? Arriscar-se és perillós... però , mantenir-se immòbil pot crear una impotència que ja no tingui remei, i convertir aquesta resignació un nou pes que afegir a la càrrega.

Els anys pesen molt, pare. Els veig corcant-te l'esquena, fent-te anar a pas lent, sigilós, clavant la mirada al terra, sense ser capaç ni de mirar enrere ni endavant, sense poder contemplar la vida, la teva vida. Seguint el camí marcat, sempre atent als marges, anant només per allà on s'ha d'anar, per on ens "deixen" anar. Et pesen pare i ni tan sols et queixes.

Et pesen molt, ho sé. T'ajudaria a desfer-te-la però... està lligada a tu, i el nus és impossible de desfer. Però et pesa tant que jo, que sóc jove i encara no duc tanta càrrega, estic disposada a ajudar-te.