Només quan plou

Quan plou mai no fas servir paraigües. No et fa res acabar tota xopa, ans al contrari, esperes amb delit els dies de pluja per poder passejar per la ciutat, i sentir les gotes d'aigua caient sobre el teu cos, mullant la teva pell i els teus cabells. No vols cap objecte, cap instrument que t'allunyi d'aquesta sensació merescuda, no vols cap frontera que s'interposi entre tu i la natura.
T'agrada la pluja perquè et dóna una alegria senzilla, fent-te la vida més agradable, com si et portés noves sensacions i et permetés gaudir d'una visió diferent del teu voltant. Els núvols ho enfosqueixen tot, és cert, però tu segueixes trobant la llum allà on altres no saben fer-ho. És aquest el teu secret, cercar l'impossible i aconseguir trobar-ho.
M'agrades quan plou perquè aleshores sorgeixes per sorpresa de qualsevol indret. És quan plou que revius com d'un esperit jovenívol, vital i plena d'entusiasme. Els ulls, els llavis, els gestos i els somriures, tot en tu agafa una bellesa particularment diferent, com màgica.

Mai m'ha agradat la pluja. Quan era petit la pluja era, sovint, un impediment a la diversió. Quan plovia s'estroncaven els plans, les excursions, les tardes de jocs al parc... tot es feia fosc i avorrit.
Però els dies de pluja són dies molt diferents des de que et vaig conèixer. Ara, amb tu, tot canvia. Perquè ara, quan plou, surto de casa amb el meu paraigües esperant trobar-te en qualsevol racó d'aquest barri infame per brindar-me una espurna d'alegria. Espero amb intensitat aquest moment, i dedico gran part del meu temps a seguir les informacions meteorològiques d'aquí i allà. Quan sé que l'endemà plourà, la son nocturna és dolça i profunda.

La pluja et fa sentir tan còmoda!... Com si haguessis nascut a l'aigua, tal vegada la teva mare va parir-te en les aigües marines que voregen les costes de l'Empordà. Que nasquessis a Cadaqués podria no ser una casualitat. Tal vegada, fins i tot, van engendrar-te al mar. Podries ser filla del mar, tot i que aquest protagonisme el reservem al personatge femení que va crear en Àngel Guimerà en l'obra de teatre del mateix nom.

A l'estiu, quan plou, acostumes a vestir-te lleugera de roba. Una faldilla, una samarreta de tirants escotada i unes sandàlies són peces suficients per a cobrir-te el cos. La roba interior no compta, però seria perfectament possible que no en duguessis. I tan poca roba deixa al descobert una lluentor remota, que desvetlla en mi somnis fosquíssims...

Ara ja fa dies, setmanes, fins i tot mesos que no plou. I si és que plou, es tracta d'una pluja tan dèbil que, a ningú li calen els paraigües. I aleshores, si és que et trobo, res et fa especial, i ets només una silueta més, movent-te entre la multitud al ritme caòtic propi de l'estrès urbà. Els polítics, els pagesos, la gent del carrer... parlen de pantans sota mínims, de preses buides, de collites perdudes, de rius secs, de transvasaments... és la sequera. La sequera que està matant la terra. I tot plegat m'està maltractant la ment i malmetent l'existència.... perquè em dol quan penso que allò més m'amoïna no és que em manqui l'aigua, i en facin restriccions per horaris, ni perdre a poc a poc les zones de vegetació profunda d'aquest el meu país, ni tan sols pensar en les collites anades en orris que potser faran que algun dia no tingui res per endur-me a la boca... res de tot això, que en altra situació em trasbalsaria, aconsegueix preocupar-me. Perquè si no plou, l'única cosa que m'amoïna és que em manques tu.

La pluja m'agrada perquè quan plou no duus paraigües i aleshores ets preciosa com cap altra. Perquè sota la pluja, danses feliçment, mullant-te, sense res a les mans; només el traç del teu moviment.