Pena de mort

Repassava la llista en veu alta. La Mala Sort tenia la veu greu. Fregava la llengua amb el paladar i pronunciava les paraules amb solemnitat. Els gats negres, sí. La roba groga, sí. Cada “sí” ressonava entre el públic i alleugeria el patiment dels imputats. Un a un, els elements que rebien el “sí” sortien del jutjat de la Mala Sort i esdevenien lliures. Mirall trencat, també, sí. El número tretze. Es va fer silenci. La Mala Sort va escrutar l’acusat. Suava. Es rascava els colzes, com si tingués una urticària, i les mans li tremolaven. La tensió incomodava la sala. Ningú no es movia ni gosava obrir la boca, gairebé ni per respirar. Llavors la Mala Sort va dictaminar sentència. El número tretze, no.
Un grup de guàrdies van emmanillar el número tretze, que implorava clemència; però la Mala Sort no es va immutar. El número tretze havia estafat al Comitè de Coses Que Donen Mala Sort. Durant l’últim any no havia complert amb el mínim de desgràcies i el Comitè no s’ho podia permetre. Els resultats de la Bona Sort de l’any anterior havien sigut extraordinaris. La situació era crítica. Pena de mort pel número tretze.