El poder a les mans

Va entrar a la botiga. Es mirava les joguines una per una, s’hi parava al davant i les contemplava durant una estona. La dependenta va preguntar-li si buscava algun joc en concret, però va fer que no amb el cap. Finalment el va deixar sol.
—Me l’enduc— deia més tard, mentre posava el joc sobre el mostrador.
Ella l’hi va guardar dins una bossa de cartró.
L’Octavi caminava pel carrer amb la bossa a la mà, arrossegat per l’aire. No perquè en fes molt, sinó perquè últimament aprofitava qualsevol excusa per moure’s menys. Si es quedava quiet tenia la sensació de no sentir res i l’alleujava en certa manera.
En arribar a casa va obrir la capsa del dominó. Va treure’n les fitxes i se les mirà. Eren blanques i negres. Tot o res. Sí o no. Les va col·locar una al costat de l’altre, deixant un espai d’un centímetre i mig entre elles. Al dia següent va tornar a la botiga i va comprar trenta capses més. Després de tres dies, el caminet de fitxes de dominó creuava la casa sencera, inclús passava pel lavabo i per la cuina.
Era difícil caminar i no tirar les peces, però l’Octavi anava amb molta cura. El recorregut acabava a una de les habitacions. Va entrar-hi amb l’última fitxa.
Va reviure aquell 15 de setembre, quan va entrar a casa i el silenci el va deixar sord. Suposava que la Cinta, la seva estimada filla, estaria a l’habitació. Però el seu cos romania estirat al llit, sense aire. La Cinta havia decidit marxar.
Assegut, ara, sobre el llit buit de la filla, pensava en ella: com es deuria sentir? Tenia el poder a les mans, amb una decisió de “sí” o “no” podia escollir el final. Sí o no, tot o res, viure o no viure. Llavors, l’última fitxa va caure a terra. Una a una es van precipitar la resta, i va resultar inevitable la mort d’aquell camí fet amb fitxes de dominó.