Cercador
Patrimonis oblidats
Un relat de: Esther Llombart Ramis- Compartir:
Crec que va ser Sant Feliu, el patró del poble, mogut per la indignació, fart, segurament, de tanta ignomínia, de tan poc respecte per a aquells que s’hi havien deixat la pell. Ara la preocupació era on farien l’ofici de l’enterrament i qui ho faria. Ara, a bona hora.
Aquell dia semblava que la nit es resistia a desaparèixer. Els núvols s’amuntegaven, foscos i enfadats. La pluja acabà caient, insistent, cridanera. Picava a les teulades, als vidres, a l’empedrat dels carrers, corria pels pendents i entollava els clots. Els feligresos, però, acudiren igualment a la seva cita dominical, a la missa de les dotze, després de l’anunci esquerdat de les campanes.
En acabar la missa, ningú no es quedà a petar la xerrada. Sota els paraigües la gent s’esmunyí buscant un recer. Tothom menys l’alcalde que, pacientment i sota els cops de l’aigua, esperava el capellà que sortís de l’església.
—Com està el tema, mossèn?
—El bisbe diu que no tenim diners. Suggereix que, entre el que pugui aportar l’ajuntament i el que pugueu recollir del poble, amb això ja n’hi hauria d’haver prou.
—Vosaltres també hi hauríeu de col•laborar! De fet, l’església és propietat vostra! L’arquitecte diu que això no ho podem allargar més, que algun dia tindrem un disgust.
Una resplendor il•luminà aquelles dues cares enfrontades per un patrimoni que tothom volia però que ningú no cuidava. El llamp espetegà al campanar i una desfilada de rocs es precipità damunt d’aquelles dues autoritats. Les campanes, emmudides, ja no tocarien a morts.
Aquell dia semblava que la nit es resistia a desaparèixer. Els núvols s’amuntegaven, foscos i enfadats. La pluja acabà caient, insistent, cridanera. Picava a les teulades, als vidres, a l’empedrat dels carrers, corria pels pendents i entollava els clots. Els feligresos, però, acudiren igualment a la seva cita dominical, a la missa de les dotze, després de l’anunci esquerdat de les campanes.
En acabar la missa, ningú no es quedà a petar la xerrada. Sota els paraigües la gent s’esmunyí buscant un recer. Tothom menys l’alcalde que, pacientment i sota els cops de l’aigua, esperava el capellà que sortís de l’església.
—Com està el tema, mossèn?
—El bisbe diu que no tenim diners. Suggereix que, entre el que pugui aportar l’ajuntament i el que pugueu recollir del poble, amb això ja n’hi hauria d’haver prou.
—Vosaltres també hi hauríeu de col•laborar! De fet, l’església és propietat vostra! L’arquitecte diu que això no ho podem allargar més, que algun dia tindrem un disgust.
Una resplendor il•luminà aquelles dues cares enfrontades per un patrimoni que tothom volia però que ningú no cuidava. El llamp espetegà al campanar i una desfilada de rocs es precipità damunt d’aquelles dues autoritats. Les campanes, emmudides, ja no tocarien a morts.
