Desesperació

Un relat de: Esther Llombart Ramis
El despertador ensordeix el silenci amb la puntualitat de cada dia i m’aixeco, amb lentitud endormiscada però sense fer el ronsa, per a no fer tard a la feina. Molts dies aquest objectiu només es queda en una bona intenció, però si no arribo a l’hora, almenys que no em puguin dir que és culpa meva.

Fa ja molts anys, tants que molts ni ho recorden, que els bàrbars, cridaires i ignorants, vingueren d’altres contrades, esquinçaren la nostra terra i ens desposseïren d’allò que genuïnament era nostre. Tenien la força, la gosadia i la llei, eina perillosa quan qui la té no és ni savi ni bona persona. Des de llavors, la nostra petita colònia s’ha regit pel cinisme del lladre, que es creu amb el dret d’agafar el que no és seu, i per l’autoritarisme més maleducat que ens enfonsa al sorramoll de la misèria i l’anihilació.

Amb aquests pensaments tediosos m’arreglo i surto de casa. M’endinso pel soroll frenètic del carrer fins a fer cap a l’estació. I allí espero. Continuo esperant, acompanyat per la remor de la multitud. Els minuts llisquen com la gota de suor que em cau front avall. El tren de Rodalies no sembla que encara vulgui fer acte de presència. Avui tornaré a arribar tard.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer