Passava per aquí

Ara sé que soc gelosa. No es voluntari, ni molt menys, tampoc notable. Vull ser positiva però potser la meua naturalesa és negativa, i jo no li puc fer res. Cada any l’ansietat em menja, o l’estrès, o la tristesa. Totes naixen d’allò negatiu, hi ha quelcom dins meu que fabrica negror, i és natural, suposo. Maduro i ho se controlar, ho reconec, ho accepto i ho intento canviar. Però quan veig aquells cossos tan bonics tremolo de tristesa, jo no el tinc. Quan sento cançons que recorden que què bonica es l’amistat, tremolo, jo no tinc un grup d’amics. Quan veig als altres avançar em consolo, jo no avanço tant com ells. Em consolo i em culpo per pensar així i no valorar millor el que tinc. Em consolo de mil maneres, però el problema es que aquest punt negatiu a dins meu em fa voler vomitar, no és el que sento, no, és el fet de ser gelosa. He de canviar jo, potser, agradar-me i aleshores m’agradarà tot una miqueta més. Però de debò m’ajudarà? No hi ha referents, la gent riu i somriu constantment, que jo sé que l’exterior no indica l’interior, que sí, però que petita em sento només d’imaginar-me preguntant-los-hi si m’entenen.