floretes a l'abril

Un relat de: esclat de vida
Vaig seure al bell mig d'aquell replà tranquil i delitós, verd i ple de floretes. El cel estava enxisador, ara un núvol, ara ocells, ara papallones. Tot blau. Sentia els càntics de les bestioles que passaven i també el sorollet del rierol a pocs metres enllà, que s'emportava peixos i granotes.

Era un espectacle, en definitiva, serè; pura pau. Molt bonic, sí, sí. Jo era el punt central, destacava amb un joiós vestit groc i em sentia bé. Sovint havia somiat ser aquí i, avui mateix, el meu desig s'havia fet realitat. Vaig lliscar sobre l'herba, que no punxava, i em vaig estendre de pam a pam. Llibertat! Inspirava perfums de tants tipus... Mama, et prometo que podia olorar els colors. Ho hauries d'haver vist! Quina llàstima que no portava la càmera, hagués fet mil fotografies i te les hagués enviat d'alguna manera.

Feia caloreta, la justa i necessària per a no suar. Era un ambient tan reflexiu que no vaig poder evitar recordar la meva vida fins ara; mai vaig barallar-me amb ningú que no s'ho tingués merescut, vaig tractar bé els altres nens de l'escola, sempre era la primera en notes. De gran vaig estudiar medicina, va ser dur, però vaig salvar moltes vides! També em vaig casar amb el Jaume, quin home més guapo! I vam tindre dues nenes, precioses i ben portades. Tot plegat, crec que ho havia fet bé, vaja.

De sobte, un tro i una llàgrima. De sobte, un plor. De sobte, dos plors. De sobte, em vaig posar a plorar com un gosset desvalgut.

Havia seguit un model de vida exemplar. Llavors, per què em feia tant de mal el pit? M'oprimia. Feblesa i fredor per totes bandes, jo tremolava lleugerament. Estava trista.

Pensa, dona, pensa.

Després d'uns minuts, amb la veu nuada, vaig començar a remenar-me el cor. Algun cop m'havia sentit tan real com ara? No. Sempre estava atabalada, fent coses. Era tan bona, em centrava tant a fer feliç als altres... que mai vaig veure'm el reflex. No havia vist créixer a les meves filles; pel treball, no havia fet gaires amics a l'escola; pels estudis, no havia profunditzat amb cap relació; ni amb el Jaume. Però què podia fer jo ara? Ja havia badallat prou, sabia que això era el meu descans etern, ho notava sense que ningú m'ho expliqués.

Va tornar a fer bona hora.

Em va semblar curiós aquest sentiment d'haver reviscolat ara que ja era impossible, no sabia el perquè de la meva mort, però en aquell moment vaig començar a penedir-me de com havia viscut els meus dies. Qui ho diria! La dona més bondadosa del poble lamentant-se sota la tomba.

Tocava bufar, no hi havia segona oportunitat.

Que cruel ets, vida!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de esclat de vida

esclat de vida

1 Relats

0 Comentaris

71 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Ja fa dies que relato sense posar el nas per aquí, així que en aquest conte, un de molts, avui ensopego voluntàriament.

Quan escric, que és poc, llanço paraules i sentiments a mansalva, tot i que de vegades relato coses ben fetes. I ho faig de cop, com un tifó. I després llegeixo, durant mesos. I torno, com ara. Droga!

També elimino relats, "n'he penjat massa alhora", penso. Prou. No en vull esborrar cap ni un més.

Últims relats de l'autor