Parla la Trini

Un relat de: peres

La Trini és la mare de la Noèlia, una noia de 20 anys estudiant d'esteticista, del barri de la Grípia de Terrassa, desapareguda el mes de juny de l'any 1998. Ahir, 10 de novembre del 2004, han trobat les restes d'un cadàver en una casa on vivia en el moment de la desaparició el Fèlix, cosí germà de la noia. El Fèlix nega haver matat la seva cosina. El Fèlix va assegurar ahir, quan el van detenir, que tots dos consumien coca de tant en tant, que aquell dia la Noèlia va morir d'una sobredosi i que ell, espantat, es va limitar a enterrar-la en un forat que hi havia al garatge i a posar-hi damunt una banyera. Fa dos anys, diu, quan va deixar la casa, la va desenterrar i va cremar el cos, però alguna resta devia quedar sota la banyera.

Parla la Trini:

-Intuïa que la meva filla era allà, però ningú no m'escoltava.

La Trini, la mare de la Noèlia, sempre havia pensat que el seu nebot Fèlix sabia alguna cosa de la noia. La Noèlia va sortir el dimarts 9 de juny del 1998 a les quatre de la tarda de casa, amb la roba que portava a sobre i prou, per anar "a pentinar una amiga". Quan la Noèlia deia això, la Trini "sabia" que en realitat la seva filla havia quedat amb el Fèlix. De fet, la Trini no va denunciar la desaparició de la Noèlia fins al cap d'uns dies, quan va saber que el Fèlix negava haver vist la cosina des del matí del dia 9. Massa agafat per la punta dels cabells, segons la policia. El Fèlix va aportar proves, sembla que versemblants, de les seves activitats d'aquella tarda. Però la Trini no va deixar de sospitar del Fèlix. La Trini sempre havia vist el Fèlix com un home estrany i no aprovava que es trobés amb la seva filla. El Fèlix tenia gairebé vint anys més que la Noèlia.

Parla la Trini:

-Si hagués tingut la seguretat que la Noèlia era allà dins, l'hauria desenterrat jo mateixa amb les mans.

La Trini, des del mateix any 98, va anar a rondar de tant en tant la caseta que hi havia al costat d'un xalet, en una finca de la urbanització Mas Enric, de Castellbell i el Vilar, al Bages, on el Fèlix vivia llavors i on ella havia estat alguna vegada. La Trini anava a Mas Enric per intentar trobar una pista que la portés fins a la seva filla. I no ha deixat d'anar-hi sovint, durant tot aquest temps. Hi ha anat centenars de vegades. No hi entrava mai, només tafanejava per fora. Fa temps, en una de les visites, va veure que el Fèlix removia el terra de la finca. Què feia el Fèlix? Podia ser una pista. Una altra vegada, fa poc, la Trini va demanar permís als actuals propietaris del terreny i va entrar a la caseta que ara fa de garatge i que sis anys enrere el Fèlix s'estava habilitant com a vivenda. La Trini recordava un clot en un racó. Ara, al lloc del clot hi havia una banyera. La Trini va tornar, un cop més, a la comissaria de policia de Terrassa, va repetir les seves sospites i va aportar les dades del punt on creia que hi havia la seva filla. La banyera. La policia de Terrassa ja havia interrogat el cosí unes quantes vegades en aquests sis anys. El Fèlix havia estat al principi el primer sospitós, però tenia una coartada coherent i sense fissures. Durant aquests sis anys, la Trini ha pregat moltes vegades a la policia que regirés aquella antiga caseta del Fèlix. Els agents sempre li explicaven que, per fer-ho, necessitaven una autorització judicial. I aquesta autorització no la tenien. De fet, el cas estava tancat de feia temps. Ara fa poc, però, la jutge Maria Teresa Javato, titular del jutjat número 2 de Terrassa, que s'havia resistit sempre a fer cas de les "intuïcions" de la Trini mentre no li aportés dades sòlides, va reobrir la causa. La insistència de la Trini va decidir-la. Una mare no es pot equicocar tant de temps, devia pensar la jutge. El dimecres 10 de novembre del 2004, sis anys, cinc mesos i un dia després de la desaparició de la Noèlia, la jutge Javato va ordenar als Mossos que inspeccionessin el xalet. Els Mossos van anar directament al lloc on havia indicat la Trini, a mirar "sota una banyera que hi ha dins un cobert". I, efectivament, allà, a les nou del vespre del mateix dimecres, enterrats sota formigó en el buit de la banyera, els operaris hi van trobar una ròtula, el dit d'un peu, una costella i els ossos d'una mà.

Parla la Trini:

-Encara no m'ha dit ningú que les restes que han trobat siguin les de la meva filla. Hauré d'esperar que em confirmin oficialment que ho són.

Però la Trini sap que les restes són de la seva filla. La Trini sabia des del primer dia que la Noèlia era allà.

Era la Noèlia una noia boníssima, de comportament excel·lent, guapíssima i gens problemàtica? No, no era gaire bufona. I tenia problemes, els normals de l'adolescència, i potser algun altre, d'aquells que a vegades hi ha pares i mares que es rendeixen i diuen: "Ja s'ho farà, ja es prou gran." La Trini ha negat rotundament, això sí, que la Noèlia consumís drogues en aquella època, com diu ara el Fèlix per exculpar-se. Però això tampoc no canviaria gaire les coses. Per a la Trini, la Noèlia era la seva filla, i punt. Amb aquesta dada nua la Trini n'ha tingut prou i de sobres per lluitar durant sis anys, cinc mesos i un dia. Volia saber la veritat. Potser el Fèlix no la va matar, però ha callat com un puta durant sis anys, cinc mesos i un dia i ara haurà de demostrar que realment no la va matar. I haurà de pagar d'alguna manera tot el mal que ha fet a la Trini.

Manuel, el president de l'associació de familiars de desapareguts que ha donat suport a la Trini tots aquest anys, ahir, després de parlar amb la premsa, estava a punt de tornar a guardar la carpeta amb la documentació de la Noèlia a l'arxiu de desapareguts, quan hi va caure. "Aquesta nena ja no va aquí", ha mormolat amb llàgrimes als ulls.

Comentaris

  • M'he quedat corglaçada[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 29-03-2005 | Valoració: 10

    Un relat impactant que deixa la pell de gallina, que explica amb claredat i senzillesa tot el què pot arribar a fer una mare per la seva filla (encara que ella ja no hi sigui): en alguns temes, no calen grans hipèrboles ni la utilització de llenguatge metafòrics per arribar al cor de la gent.

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154723 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com