Pare

Quan vivies, jo reia amb més plenitud. Quan no t'enyorava, els paisatges tenien més color, el Sol era més lluent; els camins es mostraven més planers.

Quan parlaves, la natura lluïa esplendor; l'aire es respirava amb facilitat; els ocells volaven ben alt.

Eres un complement imprescindible del meu entorn; la barca auxiliar que permet arribar a port; la corda d'escalada al tram final del cim; l'energia que manté la dinàmica als darrers metres del recorregut.

Ets aquesta font de records interminable. Esperit de presència discreta i d'absència immensament amarga. Ànima de companyia absent, de presència intangible.

Ets un record que m'acompanya constantment. Un record que es transforma en llàgrimes ja que no contrasta il·lusions, no compara creences, no té caràcter definitori i no tornarà a ser intercanvi; ja no serà diàleg.

És el que tinc, tinc el que no queda.