i ... què som?

...I el dia es fa de nit, i la nit de matinada. El dimarts es fa dimecres i l'hivern de primavera. I? I la Lluna em mira mentre li pregunto:què som? Ella no s'altera. És la lògica i el sentit comú que em responen: som dos amics. Dos amics que, de tant en tant, es fan petons,carícies i abraçades. I és així. Suposo que per tu és així. Per mi també, però amb un asterisc que a peu de pàgina dóna la corresponent explicació: et trobo a faltar. I quan et veig, sóc molt feliç. I quan em parles, sóc més feliç. I quan em mires... (d'això ja te'n vaig parlar). I quan ens acomiadem, em deprimeix pensar en les tres o quatre setmanes que passaran dia a dia en un silenci recíproc.

Te n'adones de com passa el temps? Haurà fet uns quatre mesos que vas tenir una oportuna iniciativa: començar l'atractiu joc de conèixer-nos Mirat globalment, som això: dos amics. Però..., tinc la companyia permanent d'un sentiment emotiu. És semblant a un impuls que s'ha instal·lat a la meva consciència. Et diré qui ets per mi: algú especial. Sona com un tòpic típic? És que no sé dir-ho d'un altra manera que s'ajusti millor.

I per tu? Què som per tu? No sé veure-ho gaire explícit. En el teu tarannà hi ha una miscel·lània de comportaments que transmeten diversos missatges. I per això et demano que m'ajudis a saber la teva concepció de la base que ens proporciona aquesta grata convergència eventual.

Ajuda'm a conèixer-te millor! Acceptes? Encantada. A veure: ets un noi de sucre que m'aprecia, m'admira i m'enyora? o ets un noi encantador amb tothom i per naturalesa que de tant en tant se'n recorda de mi per què li caic bé? Quan un dels meus e-mails fa cap a la teva bústia, què fas? Te'l trobes, el llegeixes i l'envies a la paperera? O més
aviat el reps amb l'alegria emotiva que posa fi a l'espera, l'assaboreixes, el rellegeixes i li busques interpretacions diverses quedant-te amb la integritat del contingut al pensament? I quan et relato el meu fabulós criteri de tu i de la teva personalitat, t'aporta una satisfacció extraordinària? O més aviat t'alimenta l'autoestima sòbriament com quan et piropeja qualsevol venedora de sardines al mercat a canvi de reduir el seu estoc?

Per part meva, puc dir-te que qualsevol paraula procedent dels teus llavis m'arriba com un regal que acaricia la meva sensibilitat auditiva mentre inicia el seu trajecte que acaba en un raconet de la meva ànima. M'he trobat immersa en una situació prodigiosa sense contribuir ni posar barreres. I no sé cóm agafar-ho.

T'has parat a fer plantejaments sobre el tema?? Si descarto aquesta possibilitat, em sento una mica estranya. Noto el meu estat anímic que vacil·la entre la timidesa i la modèstia. Potser em fa respecte la possibilitat de percebre el regust químic que queda quan l'afecte que s'aporta no obté una resposta afectiva.

I ja està. Això és tot. Tot allò que se'm va quedar al tinter el passat diumenge. No vaig trobar el moment ni la manera de parlar amb tu. La malaltia que anomenes diumengitis ho complicava tot de tal manera que em semblava una muntanya gran com el Teide. Se'm difuminaven les paraules i em fugien les idees.

Em manca una cosa: m'encantaria haver estat capaç de trobar justament les paraules que calia escollir per tal que fessis una interpretació anàloga al que intento enviar-te. Aquest "rotllo" que t'he deixat anar a través del ciberespai fa tot el que pot per arribar al teu disc dur en forma de missatge sa, clar i sensible que intenta animar-te a acceptar la invitació a un diàleg que intercanvia sentiments i realitats que no són visibles òpticament.

Salut!