paraules escrites sense mirar!

Em sento molt sola, no estic bé. Aquest cop probablement sigui culpa meva, em vull fer la gran però, encara em fan por moltes coses. Necessito que algú m’escolti tota la tarde i em doni un consell d’aquells que realment serveixen per a alguna cosa, que es preocupi perquè em passa alguna cosa, no puc pretendre fer les coses malament i que després un altre me les solucioni, sé que he d’assumir les conseqüències dels meus actes i no puc segui com sempre: ho faré, demà. I encara que sapigue tot això, no puc evitar sentir-me com em sento, sola. A algú li importa realment que demà no pugui explicar-me? A algú realment li sap mal que aquests dos dies no hagué estat al món? No crec que jo sigui cap peça clau en la vida de ningú i penso que hi ha gent que sense voler i pensant-se que són súper innocents que no fan mal a ningú i que són les millors persones del món, que sempre estan per a ajudar-te i per escoltar-te, no ho fan. Les persones som egoistes d’acord. Tots pensem en el nostre ben estar abans que en el d’altres persones però, a mi em costa posar-li el que se’n diu: morro a l’assumpte. No dic que no em preocupi per mi però, també pels que em rodegen i estic molt farta ja de que els altres no facin el mateix. Avui sento que ningú té ganes de estar amb mi i jo necessito a molta gent al meu costat, m’agradaria una abraçada i un t’estimo, una trucada perduda al mòbil, sentir que algú esta pensant en mi i que em necessita com jo a ell o a ella. Tinc amigues però, estan lluny. Avui com moltes altres vegades les necessito. Tinc moltes ganes de plorar i encara no entenc molt bé perquè.