Curiós que només et ve la inspiració en moments que no pots més!

Et vaig enyorar molt ahir, intentava fingir que m’abraçaves mentre mirava la pel•lícula, aquella que parla d’un amor impossible i incalculable. Una de moltes. Et vaig enyorar molt la setmana passada, pensava que podries estar fent mentre jo seguia la rutina normal d’una vida on mai passa res. Et vaig enyorar tot el mes passat, mentre parelles caminaven pels carrer agafats de la ma i jo, jo no tinc a ningú a qui no deixar anar mai. T’he enyorat tota la meva vida, entre fantasies que esperen un futur amb tu. No arribes i jo tinc tot un món que ensenyar a qui intenti compartir-lo amb mi però, no arribes.
Fa molt temps que t’espero i potser busco poc i sé que les coses no passen soles. Em refugio amb els somnis. Somio que m’enviaràs un missatge dient-me que no pots esperar a veure’m, que m’estimes. Et contestaria que jo no gens i tu que saps que no es cert.
Saps? Jo sempre sóc la que escolto i opina, he sentit i après molt de vivències d'altres i vull viure la meva pròpia història, potser sóc massa simple o molt complexa, no ho sé.

Atentament: una noia que necessita estimar a algú com mai ho ha fet, cometre els seus propis errors i poder per un cop deixar caure llàgrimes per una cosa que ha passat i no pel que no arriba.