Ara toca fer-se gran.

Llums de colors, colors que no puc descriure, mai els havia vist. El terra esta cobert per una alfombra de petits fils d’un color roig molt intens; d’aquell terra impressionant creixen una mena de plantes molt grans, molt més grans que jo, són blanques, blanques i negres; inviten a que les toques, inclús a que t’asseguis damunt i potser també a escalar-les per poder descobrir cap on anar. Realment estic perduda.
Al tocar-les descobreixo un tacte suau, un tacte molt especial, segueixo cap a dalt i el tacte és més rugós però, igualment agradable. Em canso, són realment altes aquestes flors tant rares. Sento una sensació estranya, em sento observada, no m’atreveixo a girar-me, tot es molt estrany. Penso que igual hi ha algú o alguna cosa que no em vol fer mal i potser pot ajudar-me, millor ser optimista en aquestes situacions. Finalment i encara que amb molt de compte i si, massa lentament, em dono la volta. Uns grans ulls em miren. Ara me’n adono, no són les plantes grans, jo sóc molt petita.
Ara toca créixer.