Paràgrafs d'una vida!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

És un text breu però dens. Dens no pas en el sentit de lectura difícil (en realitat la lectura flueix amb bon ritme, al meu entendre), sinó que el trobo dens per la quantitat de sentiment que s'hi aboca.

La primera frase, Tenia una imatge de nosaltres, al meu cor, és un bon inici de relat. Amb ella ja introdueixes la idea de passat i de somieig del futur, ens situes en un nivell d'intimitat que en breu ens aproparà a la protagonista. I tot seguit trobem la descripció d'aquest somieig: la vellesa futura i com s'espera que sigui aquesta, però sobretot, una vellesa amb companyia.

El primer paràgraf, doncs, ens planteja aquesta visió bucòlica del futur, i en l'última frase enllaces de nou amb el moment present. L'expressió de quan érem joves trobo que ens transporta amb delicadesa però també amb precisió cap al present, al segon paràgraf, on ja comença a destil·lar-se el tema central del relat.

I aquest tema central és un trencament, un final de relació. Però, per altra banda, un trencament que es converteix, a mesura que avancem en la lectura, en un final anunciat però no acceptat per part de la protagonista perquè aquesta volia agafar-se, sense deixar-la anar, a la imatge idealitzada de la relació.

El final, però, i des d'un punt de vista personal "íntim", el trobo engrescador. Perquè la protagonista, malgrat el daltabaix i l'etapa de decaïment que això suposa, no es deixa caure del tot, sinó que pren la ferma decisió de tirar endavant, de continuar caminant. De superar el trencament: Poc a poc recompondré el meu cor i em faré gran, lluny de tu.

Potser m'he estès massa amb el comentari, però era precisament això al que em referia quan, a l'inici, he apuntat que el considerava un text dens. Dens de matisos i de sentiment.

A un nivell més formal, hi hauria alguns detalls que, particularment, revisaria. Però com sempre comento, aquestes són qüestions plenament subjectives.

En el primer paràgraf, en ben poques línies, trobem: nosaltres dos, nostra vida i nostra fesomia. Considero que el català es prou ric en matisos per no haver de repetir estructures a no ser que es tracti clarament d'un recurs literari. Per explicar-me, perquè no tinc gens clar si ho estic fent, posaré com exemple que el darrer les preocupacions haurien colrat la nostra fesomia es podria canviar per les preocupacions ens haurien colrat la fesomia. Crec que manté el sentit i no perd intensitat. Però és una idea, només.

Encara en aquest aspecte dels possessius, en el segon paràgraf també en trobem dos. I no cal, evidentment, anul·lar-los. Els possessius existeixen per a alguna cosa, per descomptat. Però particularment m'agrada usar-los només quan és imprescindible. Per exemple, en aquest paràgraf tenim: han esquarterat el meu cor i covava en el meu pensament. I a títol personal m'agrada més: m'han esquarterat el cor i em covava el pensament.

I ja per acabar i continuar amb aquest comentari perepunyetes que espero em disculpis (t'asseguro que està fet de bon rotlle i que el relat m'ha agradat força), només et comentaria un detallet sobre la puntuació. Tot i que considero que aquest tema, el de la puntuació, és el més subjectiu de tots.

En el segon paràgraf escrius: Aquella imatge que il·lusa de mi, covava en el meu pensament.... No sé... crec que una coma després del relatiu que li donaria més força: Aquella imatge que, il·lusa de mi, covava en el meu pensament...

Un bon relat, mjesus. De debò que m'ha agradat força.

Ens veiem!

LLIBRE

PS.- I per cert: que m'agrada molt el títol. Perquè la vida és plena de paràgrafs. Paràgrafs que anem escrivint a mesura que caminem.

em semblen el punt i final contundent a una relació desitjada i fracassada:

"Aleshores sentiré la meva veu com se sent la remor de la pluja intensa. Poc a poc recompondré el meu cor i em faré gran, lluny de tu".

M'ha semblat com un epitafi, i m'agrada especialment aquest pensament comparatiu, quan ens dius "em faré gran, lluny de tu" contraposat a aquell altre pensament "em sentia petita al teu costat".

Un bon relat, mjesus, escric amb rotunditat però amb molta sensibilitat, amb enyor però amb la seguretat que sense ell, potser podràs ser feliç...

Una abraçada! I pel que fa al que dius a la teva biografia... crec que no, mai no s'arriba tard enlloc..... el més important és arribar-hi, sigui quan sigui!

Hola mjesus,
Acabo de llegir i de descobrir els teus escrits i la veritat és que desprens molta sensibilitat i veritat, aquella veritat que a la nostra edat li donem tanta importància. Et diré que el teu relat té un ritme sostingut i poc a poc ens fas veure la immensistat de la vida. No sóc pas cap entès en la crítica ni nomlt menys, ja que em declaro aprenent de poeta i de militància martipoliana i llaquiana, però et puc dir que quan et llegeixo el cor batega a ritme de vals i em fas sentir el respecte i l'admiració pels poetes que més que mètrics, som narradors de fets.
Si em permets la llicència llegeix el llibre de MMP "Quietud perduda" i si el mestre t'omple tan com ho ha fet amb mi, ja en parlarem.
Brindo per haver-te conegut i prometo llegir-te per sempre més.
Roda03

M'agrada com escrius, i de fet com em sento una mica identificat amb el teu relat, per aixó potser es que m'agrada mes.
Un consell si m'ho permets (només en cas qu'el relat sigui biogràfic) el temps ho cura tot, i si el temps no ho fa, ho fem nosaltres mateixos, lluitant amb qui i amb que calgui.
Et seguiré d'aprop

Endavant companya
Josep Mª
Ah gràcies pel teu comentari

....lluny de tu.

Esplèndit!M'ha agradat molt! i si, és dur, però jo pens que una decepció pot ser un bon principi, no un final... Així que ànims!

Una bessada & molta sort!

Defineixes amb les paraules adequades el què sents. Val més tard que mai...ni ha que no arribarem mai! Endavant!

cram

Sobre el que he llegit de tu fins ara (3 relats i un repte) et diré que, en la meva opinió, potser et falta polir una mica les formes però tens molt potencial, moltes coses interessants a dir (em refereixo sobretot a la sensibilitat i la saviesa).

En aquest relat mateix, hi ha alguna idea realment lúcida, potser lligada a aquest despertar, a aquest obrir els ulls i començar a fer-se gran. T'animo a escriure, a explorar aquesta grandesa nova, redescoberta o que sempre hi ha estat.

Costa molt reconèixer que s'ha trencat l'encís d'un somni. Fraccions de una bona part de la vida que ens han dibuixat moltes formes a la pell del cor. Però quan es dóna el primer pas de veure despullats els sentiments, les escletxes s'obren cada cop més fins deixar al descobert la força amagada que tot duiem a dins i que és la llum que realment sempre ens acompanya...

Gràcies al teu comentari he arribat als teus relats. Aquest concretament és una trista realitat que molts cops no es vol admetre i s'ignora el seu crit dins al final dels dies.
Crec que t'ha esclatat del cor i s'escampa a borbolls...
Molts sentiments i sensacions s'hi barregen, però entre tant dolor i tristesa, he vist encesa la flama valenta de cercar la felicitat allí on hi sigui.
M'ha agradat la força i la intensitat amb que està escrita, vestida amb colpidores imatges poètiques.

Una abraçada i fins molt aviat!

On podem veure somnis que s'esquerden... Tot i així la bellesa del sentiment, tot i el patiment i la precisió amb la que està narrat, és digne d'admiració!

sentiment, de pensar en algú eternament, i adonar-te de que et faràs gran lluny d'ell, m'ha posat la pell de gallina!
Endavant, tens molt a dir!!!
Gràcies pel teu comentari,
prometo dedicar-me a llegir.te!

...i emocions d'un trencament, amb metàfores brillants i expressió correctíssima. Potser un pèl curt, però va directe al cor.
PS. Vaig a per un altre!

Hola, endavant, no t'havia llegit mai, és que som tants... En aquesta ocasió sóc jo que he arribat tard, no tu. Potser el que trobo a faltar és que el paràgraf fos molt més concret (però no sé com explicar-t'ho), que detallés més el moment.
Bé, m'ha agradat. Una abraçada

gràcies per les teves paraules.
no, no arribes tard, és un text molt bo. et desitge sort en la reconstrucció, no defalleixis