Papiroflèxia

Més que escoltar-lo o dir-lo,
Jo el respiro, el teu nom;
Que m'inunda i impregna els porus
De carícies de zèfir.

Jo sóc el baf que enterboleix l'aire
I tu l'ocell de paper que s'hi emporta,
A ulls clucs i d'esquenes,
Amb la veu com a mentor.

Segueixo perdent-me
En els teus sons de coure
Llançats al buit del silenci
Com a tombes segellades.

Potser si la nit sempre et conforta,
Pujo a collir un grapat d'estrelles
I et faig pots de pols de matinades,
Nítides, que es volatilitzin al respirar-les.

Repeteixo murmurant
Les notes que et mussites a cau d'orella
I les faig cintes de dogma
I brides de virulent brisa.