Paisatges holístics III: La soledat dels avatars

Una japonesa amb cara de lot. Una japonesa per a il.luminar el camí.

La soledat dels avatars, el carrer mort, i una coixera pronunciada.
Ajaure's sobre un toll i sentir esgarrifances,
cantar-li en veu baixa a una tija en una planta.
Convidar-se a una boda aliena i apretar la núvia.
Calcar un còmic estrella i cremar-lo. Retornar al bosc, i cultivar cireres platòniques.
Recitar-los un poema matutí que inclogui la rima CIRERA - TREMPERA.

Fer-se periodista per assistir a un corresponsal feixista, i boicotejar-lo.
Netejar-se els brànquis amb un poema croata.
Pujar dalt d'un penya-segat per desafinar una gralla.

Confrontar tots aquests pensaments, recitar-los de memòria,
titular-los amb un epítet holístic, i desvirtuar-los fins la mort.
Rellegir-ho i perdre la mètrica.

Adaptar-ho per a quartet de corda. Sortir al carrer per anunciar l'alliberació.
Quedar-se tancat per dins.
Sentir una clofolla xiular, esdevenir transparent o aparador, ser xiuxiuejat amb sorna.

pRacticar el canvi de lloc instantani amb un calaix de cançons d'adolescència i compartir-ho amb un amic invisible. Sentir impotència i avorriment sobtat,
veure passar els dies rere un núvol crepat a lo Cindy Lauper.
(Esgarrapar un segon al rellotge del temps i patinar amb les restes de l'escorredora. Aixecar-li les faldilles a una cheerleader.
Corejar el Guillamino en un estadi buit)

Si bé enumerar és una actitud mandrosa i fàcil,
quan cada recreació t'esgarrapa la memòria en va,
escriure esdevé endevé la sole.
I no hi ha manera de plasmar-ho sense semblar pedant, esteta o gilipolles.