Crònica d'un passeig qualsevol

El cronista no recordava el gust d'enfilar Barcelona a peu,
i d'atravessar-la a glops de vida.
La gent no té calers i ha recuperat les places i els bancs.
Els nens les pilotes i les baralles. El carrer.
Ara els falta la dignitat i l'amor...

El cronista recupera a cada pas un pensament,
i l'afició de caminar sense pressa i sense rumb,
i el cap se li omple fins a vessar de follets entremaliats disfressats de paraules i colors varis.
I de cop es troba pensant en que la reconstrucció, acceptem-ho ja, és cíclica.
Sovint necessitem desfer com un cranc. Acceptar la debilitat sense caure en l'autocompassió, i defallir una mica.
Enverinar-nos. Revolcar-nos. Vomitar-nos.

El cronista però, entregat als pensaments, no perd el món de vista, i ambdós s'uneixen harmònicament per un fil invisible,
creant una meravellosa sensació de pura vivència i agudització dels sentits per un pur canvi de costums i per una simple amplificació d'estímuls,
però també per una entrega indissimulada i tendre cap a la redempció.
Mentre el nostre cronista passeja i deixa de parlar, escolta.
Deixa de jutjar i observa.
Deixar de caminar en bucle per entregar-se a la incertesa,
i per tant a la sorpresa i a la casualitat.
A la vida.

Mentre s'acosta al centre i la vida de barri es dilueix i els edificis es mimetitzen veu molt clara l'analogia:


Voldriem que l'atracció que ens provoca l'arquitectura decadent, que l'assimilació hermosa amb la que ens entreguem en la observació i degustació d'allò qué roman com un fantasma en vida, fos la mateixa per als nostres propis anhels i frustracions.


Voldriem rebre els imprevistos i follar-nos totes les esquerdes
com quan una cançó trista i deliciosa ens embriaga i morim d'amor.