Osset de Pelutx (2). La suggerència.

- Saps què penso, Miranda? Que tu podries fer bona parella amb l'Eric!

- Jo? Amb ell?

- I perquè no? L'Eric també és un noi tranquil, poc amant de les aventures i respectuós. Si proves sort, potser ell et pot suplir el cabró de l'Armando.

La Miranda es queda pensativa.

- I li demanaràs tu per mi que se'm animi a tenir una cita?

- No, això ho hauries de fer tu per pròpia decisió.

- Però... Bé, trobo que tens raó, al capdavall. Només que em posa una mica inquieta, això. Escolta, sisplau, tu millor no intervinguis, perquè al capdavall és veritat: coquetejar amb ton germà és assumpte meu i tu no hi has d'intervenir.

El Joan assenteix i se'n va a fer coses a la seva habitació, girant-se abans un moment per desitjar-li bona sort (li diu el següent comentari: "No et deixis impressionar erròniament per mon germà: és una mica irascible però un home d'honor i, si t'ho manegues bé, t'estimarà"). La Miranda es planta davant el mirall del passadís, s'arregla una mica el pel, es guarda les ulleres a la butxaca de la jaqueta (ella no té gaires dioptries, al capdavall), es fa carantonyes a la galta per semblar-se més segura, i es disposa a entrar a l'habitació de l'Eric. Una mica abans d'entrar, pensa que, malgrat faci bastants mesos que surti amb l'Armando, ja ni se'n recordava de l'últim cop que s'havia arreglat per un home; la raó d'aquest anòmal interès per ella mateixa i el seu físic era que l'Armando havia fet vertaders esforços per estrangular-li la ilusió i l'autoestima. Si ara l'Eric la tractés bé...

No s'ho pensa més i entra a l'habitació.

(Continuarà).