Osset de Peluix (37). Dos feliços casats, a soles.

Aprofitant que l'Èric i la Miranda estan al pis d'ella (i oblidats de què deu estar fent l'Armando a hores d'ara), el Joan i l'Eva estan a casa seva, ordenant coses, parant la taula, fent-se algun petonet de tant en tant...

Sopen, i miren la televisió durant una estona. Després l'apaguen i xerren. Al principi parlen de temes de tots colors, però després surt el tema de l'Èric.

- Realment, com ho veus, Joan? - li pregunta l'Eva. - Vull dir, l'Èric i la Miranda...

- Ella està boja per ell. S'ha enamorat a primera vista.

- No m'extranya...

- Sí, sé que tu també trobes atractiu l'Èric, a la teva manera.

- Però - li pregunta ella, - em penso que l'Èric no està tant entusiasmat per la Miranda com viceversa...

- No sé, és curiós... Li té afecte, però és com si alguna cosa li aconsellés que seguir indefinidament amb la Miranda és un error.

- Jo no ho entenc gens. Creus que ell no la veu atractiva?

El Joan sap algunes coses que la seva dona no sap, per revelacions "d'home a home" que li fa l'Èric. Però ha de respectar el silenci que son germà li ha fet prometre. I complirà amb el silenci pactat. Només que està trist, i demana a déu en una pregària mental que la seva dona no s'enfadi si veu el que ara ell li està amagant.

Però ha de respondre alguna cosa.

- Estimada esposa - li diu mentre li acarícia la cabellera llarga i arrissada. - La veritat, ignoro amb detall perquè l'Èric té resistència a la Miranda...

- Un cop, el mateix dia que l'Èric i la Miranda començaren a sortir, aquell dimecres, tu li vas dir a la Miranda que hauries considerat sortir amb ella.

- I ho hauria considerat, de debò, si no fos que estic casat amb tu....

- La Miranda, alguns la poden trobar tant poc atractiva... però l'Èric està sortint amb ella i tenint-hi sexe, i tu hauries considerat el fer-ho... - li diu l'Eva.

- Aquesta noieta tímida, treballadora i carinyosa que és la Miranda, té el seu atractiu. Però, apart que no nego per a res el seu encant (i menys siguent, com sóc, el seu amic des de fa anys), la veritat és que no m'agrada veure ni a mon germà ni a la meva amigueta solters pel món. L'Èric, malgrat la seva ira ocasional, segur que és un cor dolç que ansia enamorar-se.

- I et donaria igual que estiguessin casats amb qui fos? "Millor el pitjor dels nuvis que no pas cap nuvi"?

- No, no. - Diu l'Èric, amb fermesa. - Si pensés això, m'hauria donat igual que la Miranda estigués, com estava aleshores, amb l'Armando, i potser, en aquest cas, no li hauria recomanat que sortís amb mon germà...

- ... cosa que has fet molt bé...

- ... he fet molt bé, segur, de provar sort a veure si mon germà és per a la dolça Miranda el que mai podria ser l'Armando: un nuvi que la cuidi, que li doni el que necessita...

"Fins i tot un fill", pensa l'Eva, la qual, encara que procuri evitar el tema amb el Joan, ja pensa en ser mare.

L'Eva l'acaricia.

- Dones per segur que, quan s'acabi la setmana, l'Èric li vindrà el seny i es declararà a la Miranda? O, almenys, que li dongui una setmana més per pensar-s'ho...

- També té la tercera possibilitat: el dret legal de que, quan arribi el proper dimecres, trencar del tot la relació amb ella.

- ¡¡Doncs espero que el senyoret filòsof no utilitzi pas aquest dret!!

- La veritat, preciosa, jo també ho espero... Però al capdavall depèn d'ell. O més ben dit, depèn dels dos.

- Mai havia vist la Miranda tant feliç amb un noi... Només per veure lo ilusionada que està, ja val la pena apostar fort per la relació d'ells dos.

- Sí. L'Èric és mon germà i li estimo molt. Espero que continuin junts. Ells dos es mereixen la seva felicitat. - Acosta la seva cara a la de l'Eva.

- I nosaltres ens mereixem la nostra.

I es besen.

Mentrestant, al pis de la Miranda, l'Èric es desperta a les dues de la matinada perquè...

(Continuarà...).

------------------------------------------

Visita La Stoa: www.lastoa.cat