Ombra

La vaig conèixer en una petita discoteca del Port Olímpic. Ballava al bell mig de la pista amb els ulls tancats. Des de la barra estant, no podia deixar de mirar-la. Els seus moviments rítmics, aliens a la moda del moment, m’hipnotitzaven. No sé quanta estona vaig estar així, captivat per aquella noia misteriosa. El meu amic em parlava d’alguna cosa, segurament dels problemes que tenia amb la seva xicota. No ho sé. Tots els meus sentits estaven fixats en aquella noia desconeguda que dansava sense obrir els ulls. Es notava que no ballava per a ningú més que per a ella mateixa, simplement es deixava posseir per la música i, a mi, em feia la sensació que estava veient alguna cosa prohibida, íntima, privada.

De sobte va obrir els ulls i em va fitar descaradament. Vaig tenir un petit esglai. A pas lent i desimbolt es va acostar i em va començar a parlar. No recordo gairebé res d’aquella primera conversa, tan atabalat estava. Recordo, això sí, que vàrem quedar per a l’endemà a la mateixa discoteca. I així va començar el nostre amor. Un amor de nit, de balls íntims, de passejades pels carrerons foscos, de converses profundes ajaguts a la sorra guaitant els estels, de petons apassionats i abraçades maldestres.

Al cap d’una setmana ja dormia a casa meva quasi cada nit, amb tot, sempre marxava quan encara era fosc i jo la trobava a faltar als matins amb un dolor estrany al pit.

Així van passar uns mesos dolços, sense hipocresies, sense obligacions, sense malentesos fins que un dia li vaig proposar de veure’ns al matí a la platja, dinar junts, i no sé, fer el que fan les parelles normals. Allò va ser el començament del final. Maleïda idea.

De bell antuvi, ella s’hi negà. Va dir que al migdia hi ha gent per tot arreu, que les criatures corren, que les mares xisclen, que hi ha homes que la miren amb una mirada dura, això va dir: dura. No obstant això, tant vaig insistir, que al final vam quedar un dia a la vora del mar. A la llum del migdia encara era més bonica que de nit. Jo estava pletòric, només volia nedar i abraçar-la i parlar i fer enveja a tothom amb la meva felicitat. No em vaig adonar que ella estava francament incòmoda i que no se la veia relaxada ni feliç.

Vam continuar quedant de nit, i, de tant en tant, a l’hora de dinar. No l’hauria d’haver pressionat. Jo, ara sí, ja veia que ella estava estranya, que era diferent de les altres persones, però era incapaç d’esbrinar quina era aquesta dissonància.

Un dia, passejant passejant se’ns va fer tard. Devien ser cap a les set de la tarda quan ella es va posar molt nerviosa i repetia que havia de marxar, que tenia pressa, que ja ens veuríem, que s’havia oblidat de..., que adéu, deu, deu, deu. I sense fer-me ni un petó va girar cua i va començar a córrer.

Aleshores em vaig adonar. Un calfred em va recórrer l’espinada. Ara copsava en què era diferent: no tenia ombra.

Olga G. Beneyte