Boira

Boira

Enric
Estic trasbalsat pel que m’ha dit en Pere, el fuster. Que l’Alba marxa. M’ho hauria d’haver imaginat. Una professora tan bona portant el col·legi d’un poble perdut a la plana de Lleida. Fins i tot, ara que hi penso, em sembla un miracle que no hagi tocat el dos abans. I jo fent l’enze, que soc curt de gambals, collons, sembla mentida, a la meva edat i tan fleuma. Perquè soc un fleuma. A qui vull enganyar? He de fer alguna cosa, no em puc quedar aquí palplantat veient com l’Alba desapareix de la meva vida. Coi, Enric, mira que ets cagadubtes!

Què m’importa a mi què pensa i què deixa de pensar la gent. M’he estat preocupant com un tanoca per coses de vella xafardera. La dona fa tres anys que va morir i la vaig estimar i l’estimaré sempre, però tinc dret a refer la meva vida. Ara m’adono que fa temps que li hauria d’haver dit. Vaig cuitacorrents a ca l’Alba. Li he d’expressar els meus sentiments abans no sigui massa tard. Li poso un WhatsApp? No, hi ha coses que s’han de dir en persona. Som-hi, va, no t’ho pensis més, carallot.

Ostres quina boira, és més espessa que de costum. No hi ha problema, em conec el camí de memòria, el podria fer amb els ulls tancats. De seguida hi seré. Sento passes? Qui va pel carrer en aquestes hores i amb aquesta boira? Res. Segur que m’enganyen els sentits.

Alba
No em pensava que estigués tan trista. Vaig a un poble més gran, quasi una ciutat, segur que faré amics i em relacionaré amb un munt de gent. Aquí... Bé, aquí la gent és amable, però sempre som els mateixos quatre gats. I soc jove, necessito gent jove amb mi. Aquí quasi tothom és gent gran, tret dels pares que porten els nens a col·legi, que aquests ja estan en parella. Bé, hi ha l’Enric. M’agrada força, però ell mai no ha fet un pas endavant. De vegades m’ha semblat que, però no. I jo no he gosat, potser encara plora la dona, ves a saber.

Amb l’Enric, si la cosa hagués anat d’una altra manera..., no té sentit pensar en això ara que ja tinc la plaça concedida, ara que ja tinc el bitllet d’autobús per anar a Lleida i de Lleida al meu destí. Per què miro el Whatsapp? Si s’hagués volgut acomiadar ja ho hauria fet. Som-hi, Alba, no pensis més i fes via.

Caram, la boira és més espessa que de costum. No importa, la parada d’autobusos és a prop, no crec que em perdi pels quatre carrers que té la vila. De seguida hi seré. Sento passes? Qui va pel carrer en aquestes hores i amb aquesta boira? Res. Segur que m’enganyen els sentits.

Olga Garcia Beneyte