Obsessió

En Joan i la Maria s´estimen. És una estimació, un amor, que podriem qualificar de convencional. No és un d´aquells grans amors dels que parlen les grans novel·les. Parlo d´amors profunds, excessius, exagerats, que requereixen una despesa tant gran de sacrifici i energia que no poden durar gaire. Està cantat només de veure-ho. -"Això no s´aguanta per enlloc", dius mentre els ulls van cremant les línies de la novel·la. Podriem dir que en Joan no ho faria tot per la Maria però si que faria moltes coses per ella. El mateix li passa a la Maria. En un cas extrem no sabria dir-vos com actuarien però en la majoria de fets de la vida quotidiana, us ben asseguro que farien el que fos l´un per l´altre. En resum, són una parella corrent, ni especialment atractius, ni especialment sofisticats ni tenen feines especialment interessants. Es troben dins de la mitjana podriem dir. Però ells amb això ja en tenen prou, no necessiten pas res més. Viuen prou feliços i satisfets. Es tenen l´un a l´altre cosa que en les actuals circumstàncies els fa prou feliços. De moment i que jo sàpiga tenen més coses que els uneixen que no pas els separen.
Aquí entra en escena en Martí. En Martí està malalt i viu obsessionat amb la Maria. La vol per a ell. Somia que l´agafa de la mà i poden passejar llargues estones, xerrar de tot allò que els vingui de gust, comprar-li un gelat al parc, acaronar-li els cabells abans d´anar a dormir, acariciar-la per tot cos, besar-la ben fort xuclant-li els llavis, arrencar-li els botons de la camisa d´una forta estrebada i magrejar-li els pits, treure-li les calces, ser dins seu un cop i un altre, descarregar-hi.
En Martí odia en Joan. Per ell és una nosa, un obstacle per poder posseir la Maria. Com a bon psicòpata, un dia, agafa un mall i sense dir-li res, sense previ avís, encalça en Joan pel carrer i per l´esquena, li clava un cop al cap i el mata. En Martí, tot i psicòpata, sap que anant de cara no té la més mínima possibilitat de pelar en Joan, que gairebé en fa dos com ell. Per l´esquena té totes les possibilitats de triomfar i les aprofita. Tot un èxit. Una cop ben fort i en Joan cau al terra amb el crani obert. Per si de cas li continua clavant cops per rematar-lo. El cervell i la sang se li escampen. A la camisa, als pantalons, per la vorera.
-"Només faltaria que el malparit no es morís ara", pensa per ell mentre va desfent el crani del pobre Joan, que ja fa estona que no és d´aquest món.
-"Si ho faig, he de fer-ho bé. Assegurar-me que aquest podrit és ben mort, que anirà al forat de dret".
Només falla una cosa al seu meditat pla. Ho fa a plena llum del dia, al mig del carrer i amb tot de testimonis. Com a resultat d´aquest petit defecte de planificació, en Martí és immediatament detingut, ajusticiat i cap a la garjola una bona pila d´anys.
La Maria està desfeta, no se sap avenir del què ha passat ni qui era aquest tal Martí. Què ha fet ella per provocar aquesta obsessió? Li va dir adéu-siau en alguna cua de supermercat? Com pot ser algú tant malvat com per haver-li matat el seu company? Ella l´estimava i ara ja no hi és, què farà ara? Com podrà tirar endavant? Com podrà superar el dolor? Ara que no hi és veu clarament com i quant l´estimava, com i quant el necessitava, com havien creat una relació basada en l´afecte, la comprensió, el respecte, l´estimació, com i quant troba a faltar la seva companyia. I ara tot això s´ha anat en orris, ha desaparegut. Un malparit s´ho ha endut en un moment de res. No ho pot suportar, no ho vol superar. S´ensorra en la seva desolació, en la tristesa més absoluta. Es mata. Prefereix la mort que el dolor, que acceptar el fet que mai més tornarà a veure en Joan, que ja no la tocaran les seves mans, que no la follarà més i que no li prepararà els encenalls fregidets de patata amb ceba i all que tant li agraden. Es llença sota les rodes d´un tràiler, que l´aixafa sense pietat, rebentant-li tot allò factible de ser rebentat en un cos humà, cumplint d´aquesta manera la darrera voluntat de la Maria, morir.
En vida ningú hagués dir que seria capaç de fer-ho. Ni jo mateix però ja veieu, una situació extraordinària, calamitosa, ha provocat una actuació del mateix nivell. La desesperació ens fa actuar de forma irracional, insospitada, perillosa. Potser si el que seu era una amor novel·lesc però estava amagat sota la quotidianitat. Potser només fem coses extraordinàries quan fa falta, quan les circumstàncies ens hi obliguen i la resta del temps anem tirant, sense fer soroll.
Mentre, en Martí, aliè a tot el dolor i sofriment que ha provocat a la Maria, continua a la presó, pensant en ella. Pensa que quan surti la tindrà disponible, per a ell. Aleshores si que podrà abastar-la, podrà posseir-la finalment, que tot l´esforç i el seu sacrifici haurà servit. Pensa que la Maria valorarà aquesta penitència que ha passat per ella, d´estar privat de llibertat per amor. Pensa com seran de feliços i en totes les coses que faran plegats.