Obrim les portes a l'optimisme

Comencem una nova setmana i d’aquí no res arranquem la primera pàgina del nou calendari. Els dies passen, potser massa despressa... De vegades penso en les ganes que tinc de veure algú, de quedar-hi, però el dia a dia, les obligacions et van endarrerint i potser dóna la sensació que te’n oblides, però no és així. M’adono que gairebé les persones a qui més estimo les tinc lluny, si més no ens separen uns quants quilòmetres de distància, però malgrat tot no s’obliden mai de mi igual que jo no faig amb ells.
La meva vida ha canviat. De vegades encara em dóna la sensació que vago mig perduda, que masses vegades la por s’amaga a les meves butxaques i aquell regust de tristesa i soledat sembla retornar. Però en aquests moments he après a aturar-me, intentar no anticipar pensaments, deixar de banda les obsessions... No és fàcil, però quelcom dins meu m’empeny amb força i em diu que no, que endavant, que no m’aturi... I ho faig. I aquest quelcom dins meu és la suma de totes les vegades que m’he sentit així i que finalment han canviat.
De vegades sento que la feina m’absorbeix. Segurament però, no sé com dir-ho, la visc amb cor i ànima. Hi ha dies que les paraules d’algú, el seu to de veu poden fer-me sentir dèbil, petita; en cinc minuts poden amargar-me el dia. Però també hi ha moments en els quals rebo felicitacions i si sospeso lo bo i lo dolent tinc clar cap on es declina la balança.
Comencem una nova setmana, un nou dia, un nou mes... I aprenem que no sempre guanya la rutina, doncs si anem més enllà trobarem tantes coses que semblen invisibles.