Nostàlgicament mare

De petits ens enganyen. Ningú ho fa a posta, ja és com una tradició. Quan naixem som el centre del món. No som déus però gairebé. De petita jo no em sentia cap déu com l'Amélie Nothomb, però sí em sentia poderosa, única (això encara ho sento). Al meu voltant hi havia la família: una mare, un pare, una germana més gran i una àvia (l'altra àvia morí massa aviat per a mi). Ingènua de mi jo creia que aquell nucli, aquell rovell de l'ou, mai s'alteraria i romandria així per sempre. Jo era la petita, encara ho sóc, ha ha... De petits anem a l'escola, sí, però no ens ensenyen lo principal: la duresa de la vida, que en el món hi ha injustícies, que créixer no és fàcil, fer front a les contrarietats, a les malalties... Oh sí, també hi ha coses bones, només faltaria, ja seria el colmo del suïcidi col·lectiu fet acudit. A l'escola vaig aprendre a llegir, a escriure, una mica de matemàtiques (no m'agraden) i més coses, algunes bastant inútils. També vaig aprendre que "el cole" no era com la família, era un lloc hostil ple de salvatges refinats amb instints psicòpates. Hi havia de tot, també monstres en potència. Jo hauria pogut ser un d'ells, però en el meu codi genètic alguna cosa estava impresa de que no, que jo havia d'anar a la meva, ser jo, diferenciar-me de les ovelles ni que fos per el color. Sóc de pell blanca però és igual, pel que fa a aquells temps es podria dir que jo era una ovella negra autèntica.

La família, oh sí, aquest bany d'aigua tèbia perfumat que t'acull perquè sí (no faig conya), per estimació també òbviament. Entres a la llar familiar i fa olor a això, a família, la teva, la important, perquè de petits som tremendament egoistes i les altres famílies ens importen un pito. De grans, bé, depèn. Som capaços de captar que cada llar és un món propi i per sobre de les famílies hi ha les persones, els gèneres, tot un món que no acaba d'anar bé. Massa misèria en tots els sentits, ignorància de lo autèntic, del que realment importa, massa soledat, un dia pot fer-se molt llarg per alguns...

Doncs això, que quan ets petit, ets i ocupes tot l'espai que t'envolta i vius el dia minut a minut, assaborint cada segon que s'allarga. De petit ets "carpe diem" absolut. Es senzill perquè no hi penses, simplement vius, fas, ets. Quan s'acaba el dia, dorms i "ja ta". A l'endemà tornes a viure el moment. Ja som genis de petits i regnem en el nostre reialme de joguines i si ens fem mal ens cuiden, si ens embrutem ens banyen, ens vesteixen, ens nodreixen, ens acotxen... També ens castiguen si cal, però ens estimen sense condicionals, sense esperar res a canvi.

Mai penses que el rovell de l'ou es pot trencar o no hi vols pensar a mesura que ens acostem més al final (morir) tot fent anys. Creus que sempre més la família romandrà al teu costat perquè sí, i això et dóna seguretat, fermesa, poder trepitjar el terra amb els peus amb fingida fermesa que no trepitjar de peus a terra (mai res és tan fals com que les coses romanen inamovibles per sempre). Si l'univers canvia, nosaltres també, per tant la família es mou. Ens fem grans i els avis un bon dia desapareixen, moren, han arribat al final de llurs vides... Es un xoc, però encara hi ha els pares i amb això creiem que tot està arreglat. Els fills ens fem grans i potser deixem de viure amb els pares, però la família continua sent important, el rovell s'estira, és molt elàstic. El drama pot arribar de moltes maneres.

A la meva família, el drama, el final del primer acte del drama, arribà un 17 de maig del 2004, que és quan la meva estimada mare morí a l'edat de 76 anys. Es un cop molt fort que es mori la mare perquè d'ella surten els fills. Han passat ja quatre anys i hi ha hagut molts altres actes dramàtics a la nostra família. L'hem trobada a faltar, la trobem a faltar encara, res la pot substituir, com tampoc res hauria pogut substituir al pare ni a nosaltres. Ara entenc perquè la meva àvia tenia tanta enyorança del seu fill gran que morí a la guerra. Van quedar altres cinc fills, però cap era el Joan ni mai ho seria.

Avui trobo molt a faltar a la meva mare i la ploro. La família s'ha reduït a tres. Ni em puc queixar ni puc donar salts d'alegria, tres son tres, molts i pocs, depèn de com es miri. Avui li parlo a la mare, des de dins per no agafar el costum de parlar sola. Li dic que l'estimo encara, que trobo a faltar el tacte de la seva pell, la seva olor, el seu tarannà. Aquests dies la sento pròxima potser perquè em fa falta. Em fa falta que m'escolti, em fa falta notar-la a prop, encara que sigui cosint o fent el dinar, em fa falta abraçar-la fort i intercanviar una d'aquelles mirades profundes mare-filla que ho diuen tot: compartir, estimar. Tinc al pare i l'estimo molt, però com he dit abans ningú substitueix a un altre. Diguem que amb la mare compartia unes coses i amb el pare unes altres o potser les mateixes però vivint-ho d'una altre manera, perquè la complicitat entre dones és única i la complicitat amb el pare també.

A la mare, per dins, li parlo sense embuts, m'aprofito de que està morta. Li dic coses horribles, no d'ella, sinó coses que jo penso o que pensem tots i que censurem perquè son fortes per dir-les amb veu alta. A ella, però, li ho puc dir. La mare, com a molt, a hores d'ara deu ser un fantasma i res la pot esfereir, està curada d'espants. Eps, no us penséssiu pas que faig mofa de mal gust o que no la respecto a la meva mare, però permeteu-me ser irònica. Perquè m'entengueu, sóc agnòstica i seria incapaç de confesar-me amb un capellà (tampoc crec que les meves confessions li interessessin, no les trobaria prou sucoses). Per això em confesso amb la meva mare, amb la qual sempre he cregut i estimo moltíssim més per tot, començant perquè em va parir. Es clar que això podria semblar una contradicció perquè una de les coses que li confesso a la mare és perquè em va haver de parir? No és un retret, en el fons li estic agraïda i viure té els seus moments inolvidables. El que vull dir és que quin sentit té que jo visqués quatre, cinc? anys de la meva vida com un tot terreny que prometia molt, un quatre per quatre que es desplaçava a quatre grapes a una velocitat considerable i a proba de cops, no es pot menystenir que jo era robusta, ferma, la llei de la gravetat funcionava bé amb mi. Com casa tot això amb que després el tot terreny havia fet pana? Jo era un quatre per quatre de fireta? Als meus pares els hi havien encolomat una cosa per una altra? Tot apuntava a que jo seria forta, a prova de xocs de tot tipus: emocionals, físics... I després els hi sortí una filla tova, sense para-xocs. Potser l'error va ser incorporar-me, hauria d'haver gatejat fins a l'infinit i més enllà!

A la mare no li confesso les coses d'aquesta manera, però amb vosaltres se m'escapa l'ironia, la conya... Es la disfressa amb la que em presento davant vostre i la pàgina en blanc, que fa un respecte. Amb la mare sóc nítida, vaig nua de tot, no em calen disfresses, ella sap com sóc, ens entenem amb una mirada, amb una respiració, amb un ai, ens complementem...

Però sobretot no m'oblido d'ella perquè recordant-la la retorno a la vida i quasi puc tocar-li els seus cabells suaus o sentir-li contar un altre cop una de les seves anècdotes de quan era petita, d'aquella manera que només ella sap relatar-les, que se t'ericen els pèls dels braços i sents pessigolles.

Mare, mil gràcies per existir en la meva vida, per cuidar-me, per escoltar-me, per estimar-me. Aquest matí te l'he dedicat a tu i encara que els fantasmes, posant-nos a especular, me'ls imagino freds, el que m'ha arribat avui, recordan-te, ha estat una abraçada càlida on m'he pogut refugiar i tornar a ser petita, poderosa, la teva filla.