No és tan fàcil agafar un avió

La Raquel és una noia de 30 anys que es disposa a fer el seu primer viatge en avió. Es lleva d'hora i surt de casa amb prou temps per arribar a l'Aeroport una hora i mitja abans, tal i com està indicat en els fulls impresos que ha tret d'Internet. Es va aventurar a treure els bitllets per aquest medi perquè diuen que surten més econòmics i així ho sembla. Un cop feta la reserva i pagament, t'envien per mail uns localitzadors que vénen a ser els bitllets electrònics que en diuen, encara que ella no ho té massa clar, així com també el nom de la Companyia amb la qual volaràs.



Agafa un taxi per anar a l'Aeroport i així no arriscar-se a que els transports la retrassin amb qualsevol avaria, que últimament n'hi ha moltes a Barcelona. El taxi fins a l'Aeroport del Prat costa un ull de la cara però almenys hi ha arribat sana i estalvia. La Raquel es dirigeix cap a les portes giratòries enormes que hi ha a l'entrada que sempre l'hi ha donat la sensació d'una atracció de fira ja que cal encertar el moment precís d'entrar i sortir i no ensopegar amb la persona del davant; també es pot donar el cas de que doni una segona volta si es despista i faci el ridícul davant de tota la gent que té posada la vista en la porta corresponent (ja és massa grandeta per a posar-se vermella i opta per fer girar els ulls en blanc i un somriure de beneita plantat a la cara). Ja és a dins i dóna gràcies a l'inventor de les maletes amb rodes i nansa per transportar-les còmodament. A l'esquena li penja una motxilla de dimensions mitjanes. I a la ma lliure una bossa de plàstic amb un entrepà i una Coca-Cola.



Primer que res ha de facturar la maleta en la Companyia respectiva que en aquest cas és Clickair. Veu uns monitors on figuren les diferents Companyies i busca desesperadament la seva (en aquests casos veiem abans els noms de totes les altres abans de reparar en la nostra). La troba, uf, i es posa a la cua per facturar. Ha triat una maleta grossa de color negre però no el negre nit, un pèl més clar, o tres pèls, que li ha deixat una veïna seva perquè és un viatge de bastants dies i dins la seva maleta no li cabia tot. Quan li toca el torn, la dona del darrera del mostrador amb cara de "buldog" li borda, sí, sí, més que parlar li borda com enfadada i li fa ensenyar els papers on consta tot i que la Raquel porta sense adonar-se'n penjant de la boca (li faltaven mans) des que ha entrat a l'Aeroport. S'escura la gola i diposita els papers tot planxant-los i eixugant amb la màniga la saliva que hi ha deixat. La dona la mira per sobre de les ulleres molt enfadada i la Raquel tem que li envií la maleta a una altra destinació. Malhumorada li exigeix el DNI i la Raquel s'ha de despenjar la motxilla i buscar entre tot el caos de coses que duu entaforades, on punyetes ha posat el bitlleter; la "buldog" comença a fer repicar les ungles pintades de vermell sang en el taulell amb impaciència. Per fi troba el maleït bitlleter i treu el carnet i li mostra amb un somriure suplicant. La dona li diu que posi l'equipatge a facturar damunt la cinta i ella intenta fer-ho obedientment, però la fotuda maleta pesa massa i no aconsegueix aixecar-la a la primera. S'ha d'ajupir i fer servir tots dos braços per a aixecar-la a la cinta mentre la motxilla que ara només li penja d'un braç li va donant cops als ronyons. Quan la dona li posa el paperet adhesiu corresponent a la nansa de la maleta, la Raquel esbossa un somriure triomfal i encomana a l'altíssim que la maleta es dirigeixi sense tardança al seu avió i ni se li ocorri perdre's de picos pardos. La "buldog" li diu que haurà d'anar al primer pis a ma esquerra per a embarcar, a la porta cinc i li dona la tarja d'embarcament. No sembla difícil.



Bé, pensa, ja he fet el més complicat. Té temps de sobres per investigar on son els lavabos, ja que no té cap intenció de pixar dalt de l'avió a no ser que sigui un cas de força major. Després de deambular una estona els troba en la direcció contrària i decideix anar-hi encara que ara no en té massa ganes però per si de cas. Entra decidida i es troba amb els serveis d'homes i surt a corre-cuita. Mira on és el dibuixet de la dona però no el veu per enlloc i intenta entrar en el dels disminuïts físics però no s'obre. Surt cagant-se amb la mare del Tano que ha decidit suprimir els serveis de dones i llavors els troba un metre més enllà i es sent que ha començat el dia amb el peu esquerra, entrecreua els dits i desitja que l'avió no tingui cap avaria i no caigui. Un cop buida la bufeta, s'adreça a uns bancs per asseure's i fer temps abans de menjar-se l'entrepa. L'Aeroport és un lloc on no et pots avorrir, no para de passar gent amunt i avall com a les Rambles. Es fixa en que algunes persones porten les maletes o bosses enfundades en un plàstic transparent com el que ella fa servir per a congelar els aliments. I n'hi ha un que a més del plàstic ha posat cinta adhesiva. Que potser obren les maletes? Però bé, respira tranquil·la perquè la seva maleta porta un pany amb codi numèric i només ella sap la combinació secreta. La sap? Ha posat la data de l'aniversari o la del sant? En fi, provarà totes dues, segur que és una de les dues... Ho ha de ser!



Arriba l'hora de dinar i treu l'entrepa de pernil i la llauna de Coca-Cola i va menjant tranquil·lament, té temps de sobres per a pujar al primer pis i embarcar... Davant seu hi ha un home que llegeix dos llibres a la vegada. El curiós és que sembla que es tracti del mateix llibre però la Raquel no acaba de veure els títols. Deixa relliscar el cos avall del seient i decanta el coll per veure les lletres de les tapes i arriba a la conclusió de que sí que és el mateix llibre però dues traduccions diferents. Igual l'home es tracta d'un editor o un agent literari o ves a saber què. Està tan forçada per la pose, que acaba abocantse-li part del contingut de la Coca-Cola en el seient del costat, buit. L'home s'abaixa les ulleres i la mira encuriosit i ella es redreça de seguida i es fa la despistada mentre treu un kleenex i eixuga el seient que ha mullat per badoca.



Ara sí que ja ha arribat l'hora de fer una última visita als lavabos i després de llençar la bossa de plàstic amb l'embolcall i la llauna en una paperera, retorna cap als serveis de senyores que estan plens de turistes fent-se els últims retocs davant dels miralls. Aquest cop la Raquel sí pixa de gust i pensa que no està massa nerviosa per ser el primer cop, de volar, és clar.



I bé, retorna cap a les escales que pugen fins al primer pis i gira a ma esquerra però no es veu res per on embarcar, mira a la dreta i li sembla més esperançador. Aquí es troba amb les temudes portes que piten i les cintes per on s'ha de fer passar l'equipatge de ma. Agafa una safata blanca imitant als altres viatgers i hi posa la motxilla i el rellotge per si de cas. Tot seguit la fa passar i ella també per la porta que es posa a pitar (era massa demanar que no ho fes?). Els homes uniformats li fan treure el cinturó i li assenyalen les botes. Sort que porta uns mitjons decents però quan mira al seu voltant veu altres víctimes descalços i traient-se cinturons i demés ferralla. Una dona es dirigeix a ella i li diu que on s'és vist tots mig despullats, que abans això no passava. La Raquel es solidaritza amb la dona i veu de reüll com passen un detector per tot el cos d'una immigrant, tal vegada buscant droga. Se'n desentén i es torna a posar el cinturó i les botes i el rellotge i agafa la motxilla que es torna a col·locar a l'esquena. Pels altaveus anuncien que els passatgers amb destinació tal de la Companyia Clickair, es dirigeixin cap a la porta número cinc d'embarcament.



La Raquel està tan panxa perquè pensa que la porta cinc es troba allà mateix, però no. A corre-cuita ha d'anar passadís enllà transportada per unes cintes mòbils que acceleren el pas. Al final ja perd el compte de quantes cintes ha utilitzat per arribar a la porta cinc que resulta que està a la quinta punyeta i maleeix entre dents a la "buldog" que li hauria pogut informar d'aquest contratemps. A aquestes alçades la nostra heroïna ja té taquicàrdia i comença a suar i pensa que no seria estrany que perdés el vol. Però finalment els Déus li assenyalen la porta cinc on una cua de gent està passant el control, menys mal! Un cop més ha d'ensenyar la seva documentació i la tarja d'embarcament, que un cop més s'entossudeixen a amagar-se al cul de la motxilla i finalment baixa salvada per unes escales que la condueixen cap a un autocar petit que transportarà ara mateix a tots els passatgers de l'avió. Aquest transport deixa molt que desitjar doncs semblen més un ramat d'ovelles premudes unes contra les altres i la Raquel no té lloc on ficar la motxilla que finalment es posa damunt del cap, a aquestes alçades ja ha perdut la vergonya i un rugit interior dona pas a la fúria. Quan s'obren les portes tots volen sortir a l'hora per a pujar a l'avió els primers, com si s'haguessin de quedar sense seients, ja! La Raquel gairebé no ha de fer esforços per caminar ja que l'empenyen per totes bandes i es deixa dur tot repartint bufetades a tort i a dret, bé, no, això només ho pensa. Pugen per l'escaleta i unes cambreres de l'aire (en serio que és correcte anomenar-les així, si bé acostumem a fer servir el mot hostesses) d'aspecte impecable i somriure de dentífric els hi donen la benvinguda.



Això sí, a l'hora en punt la Raquel s'asseu en el seu seient numerat que dóna a la finestreta per on bàsicament es veu l'ala dreta de l'avió. Es treu la jaqueta d'abric i es posa la motxilla a terra, entre les cames. Les hostesses els informen de tot, la Raquel però no fa massa cas dels consells per si en cas d'emergència... Comença a estar cagadeta de por i es corda el cinturó ben fort, tanca els ulls i respira fons. L'avió comença a moure's per la pista i els soroll dels motors és terrible i insuportable. A més, a la fila del darrera hi ha asseguts uns nois joves que no paren de fer barrila i això la mareja i cabreja qu
e estiguin allà tan tranquils com a casa seva. I tot s'afegeix al malestar general que sent. Ha d'obrir la boca repetides vegades com un peix perquè les orelles se li taponen i es maleeix en veu baixa per no haver pensat en comprar xiclets, que diuen que van bé. En el cap comença a notar la pressió com si l'aixafessin des de dalt i per postres l'avió comença a enlairar-se i se sent empesa amb força contra el seient. Manté els ulls tancats per no veure cap cosa que li indiqui que estan en un angle perillós i no resa un pare nostre perquè no se'n recorda. Quan l'avió deixa d'enlairar-se i a ella li sembla que està horitzontal, obre els ulls i observa per la finestra que estan damunt dels núvols, de moment s'aguanten. Però una força interior l'obliga a tancar els ulls altre cop i gairebé sense adonar-se el temps passa volant mai millor dit. Resta passar una altra mala estona quan els hi anuncien pels altaveus que l'avió començarà a baixar cap a l'Aeroport de destí i encara com no diuen que esperen que l'aterratge sigui fet satisfactòriament i on tots sortiran il·lesos, cosa que sí pensa la Raquel mentre recita un mantra per relaxar-se. En efecte, l'avió aterra suaument i llisca per la pista com un heroi i ella ha de reprimir un Visca! però fa el gest amb les mans. Altra vegada tothom vol sortir al mateix temps de l'avió, l'home ja diuen que és un animal de costums, de mals costums també.



Aquest cop a la porta de l'avió s'hi ha acoblat un tub que queda adherit com una ventosa i que fa de corredor per on passen les ovelles-passatgers i ja es troben a l'Aeroport d'arribada. Ara toca dirigir-se a la cinta respectiva al vol i suplicar de genolls que les maletes surtin, a poder ser primer les de cadascú que fa la súplica. La Raquel escull un tram de cinta i es prepara per ser prou àgil i forta per agafar la seva pesada maleta. Passen uns segons i la cinta comença a girar i treu el cap la primera maleta que li va de poc de no caure per l'altra banda. I a aquesta la segueixen altres maletes, motxilles i bosses de totes mides, gairebé totes son d'aquest color gris grafit que no acaba de ser negre. No és fins al final, quan els nervis de la Raquel ja estan crispats i in crescendo, que gosa sortir la seva maleta que treu amb penes i treballs de la cinta i cau al terra decantada i ella passa de tot i ho aprofita per asseure el cul una estona, el just per recuperar-se: buf!



I bé, ja ha arribat al destí i posem punt i final a aquesta peripècia i ens estalviem comentar-vos el viatge de tornada en el qual, anar a buscar la maleta a l'Aeroport del Prat és tota una Odissea i s'ha de tenir bona vista i memòria per no oblidar l'aspecte dels altres passatgers del mateix vol, per tal de seguir-los en plan ramat i tal dia farà un any trobar la cinta corresponent ( a la quinta punyeta) al vol de tornada. I és que encara que no ho vulguem som i serem borregos, bens o ovelles.