Miratges

Ja fa temps que la Remei està cansada de tot el que es considera normal, prudent, adequat, convenient... Així que es calça les seves velles bambes new balance de color blanc, es posa una jaqueta prima damunt el vestit florejat i sense oblidar la seva tercera pota, pren el bastó. Avui farà marrada al Passeig Marítim i com que ja no està per córrer, camina... El metge insisteix que camini cada dia i ella ho fa amb una mandra que se li expressa en quatre grapats de pèls esbullats, quasi és millor no pentinar-se, total li queda tan poc cabell que es pot dir que és quasi calba i ja tant li fa. Lo de presumir ho té guardat en un calaix de la memòria sota pany i clau.

Un cop arriba al passeig, es repenja a la barana de pedra i contempla el mar inaccessible. Rememora que encara era jove quan finalment descobrí que la ratlla del mar, allà al lluny, no era la fi del món, només un engany òptic. Però el mar segueix amagant-li molts misteris en les seves profunditats. A la Remei li està bé que el mar sigui impenetrable, poderós, immortal. Es queda pensativa, com una espectadora en trànsit, fora de si, també immortal mentre no retorni al seu cos.

En algun lloc algú va deixar dit que el mar té un poder hipnotitzador. El que no va aclarir és què hipnotitza de nosaltres. La Remei creu que tanmateix el ulls, quan mires el mar des d'una certa distància, entornant els ulls, intentant descobrir quelcom o intentant oblidar una altra cosa. O potser l'oïda i per això la gent s'empeny en buscar un rectangle de sorra prop del mar on estirar la seva tovallola per acabar tancant els ulls i tot prenent el sol, deixar que la remor de les onades et vagi endormiscant, amansant...

Un home més jove que la Remei s'acosta on és ella, sembla que amb ganes de petar la xerrada:

-Li agrada el mar, senyora, o potser està prenent el sol?

Ella se'l mira repassant-lo de dalt a baix i calcula que no hi ha perill.

-No especialment. Jo no puc prendre el sol.

L'home sembla que està a punt de retirar-se per la sequedat d'ella. Però ella diu:

-I a vostè li agrada el mar?

-Suposo que sí, no conec a ningú que no li agradi tota aquesta grandària. Però confesso que jo vinc aquí a mirar mamelles joves.

La Remei es posa a riure davant la sinceritat de l'home i branda el cap per tot seguit quedar-se silenciosa.

Comparteixen els silencis, ambdós ocupats en llurs pensaments. El sol, a cops, s'amaga darrera un núvol i tenyeix el dia de color violeta.

Es l'home qui torna a encetar la conversa:

-En què està pensant, si es pot saber? -gosa dir.

La Remei deixa passar una estona llarga abans de contestar, sense deixar de mirar enfront, absorta en un miratge...

-No creu que és una pregunta força personal?

No espera la resposta d'ell i afegeix:

-Miri, a la meva edat ja em puc permetre el luxe de desitjar el que vulgui, fins i tot d'inventar-m'ho! -conclou satisfeta amb una rialleta de guineu.

-Ah, si? -fa ell. Esperis un moment, si us plau, que m'ha entrat set.

Compra una ampolla d'aigua a un immigrant massa abrigat per l'època que transiten. Dóna uns glops llargs i s'eixuga els llavis amb la màniga de la camisa.

-I què desitja, si es pot saber?

-Voldria que en aquesta ciutat hi hagués un riu. Sacrificaria el mar per un riu. Es més, jo necessito un riu per viure!

-Aha. I a falta de riu... ve a trobar el mar, m'equivoco?

-Sí que s'equivoca, sí. No estic tan senil com per confondre el mar amb un riu, jove. Passa que he de fer exercici i avui he vingut fins aquí. I res m'impedeix veure un riu allà on jo vull! No em miri així, no estic pas boja jo.

-Es ben lliure de fer el que li vingui en gana, senyora, en certa manera la comprenc molt bé.

-Mai hauria pensat que un home que ve delerós a la recerca de mamelles aprofitables em pogués comprendre.

-Ha, ha, ha... Els homes som més limitats, cert, però podem entendre.

- De debò que ve a mirar mamelles? -diu ella amb els ulls empetitits i la boca torçada en una ganyota.

-Sí i no, senyora.

-Ja deia jo que no em quadrava que un badoc es posés a parlar amb mi.

-Jo vinc a mirar, a trobar coses... Igual que vostè ve a inventar.

-O sigui que tu vens a robar.

-Umh... Ben mirat, es podria dir que sí. Sóc escriptor, senyora, i sempre estic a l'aguait. Però també sóc feble davant l'anatomia femenina.

-No serà pas amb la meva!, jove.

-Ha, ha, ha... Ja ho tinc, jo robo i vostè deixa miratges per on passa. Ens equilibrem.

-No ho crec pas. Jo no vinc a mirar genitals.

Es tornen a quedar bocabadats, cadascú amagat en les seves dèries interiors o exteriors. Ella, tal vegada entrellucant un riu cabalós o un tram més calmat on reposar la vista i els fantasmes del passat. Ell, potser guaitant unes noies joves que juguen amb unes raquetes i una pilota tot saltironejant, mamelles incloses.

-Acompanyi'm a la vora de l'aigua -fa ella.

-Com diu?

-Vull anar a l'aigua! Acompanyi'm, jove.

Com que sembla que no se li pot portar la contrària, l'acompanya agafant-la del braç lliure, a poc a poc, una mica atemorit pensant quina una en vol fer ara aquesta dona. Quan arriben a la riba, ella amb el bastó apuntant l'aigua, diu:

-L'aigua està plena d'algues. Potser hi haurà meduses també.

-No dona, la temperatura de l'aigua encara és massa freda.

-Doncs hi posaré els peus en remull.

-Però, què diu ara? Caurà!

-No. No cauré si vostè m'ajuda -respon tossuda.

Així que l'home l'ajuda a treure's les bambes i mitjons deixant al descobert uns peus prims de dits llargs on les ungles s'han pansit. I tot just alliberada, com si en lloc de sabates portés unes pedres lligades als peus amb cadenes, ella surt corrent cap a l'aigua i es mulla els peus i bastó, arromangant-se una mica el vestit i tancant els ulls.

-L'aigua és freda però quina delícia notar la sorra a les plantes dels peus! Les algues em fan pessigolles, hi, hi... -La Remei el mira amb malícia.

-A mi no em miri així que no m'hi ficaré pas. Sap què faria jo , ara? Si tinguéssim una galleda, faria un sot a la sorra amb forma de riu i l'ompliria d'aigua. Damunt hi posaria un pont i a sobre una boleta de sorra que seria vostè. I ja esta.

-Molt espavilat. Sobretot per lo de la boleta. Vol que li conti un secret, jo?

-I tant!

-De molt jove m'agradava un xicot. Estiuejàvem al mateix poble i jo esperava els estius amb ànsia per tornar-lo a veure... Quan me'l mirava em venien unes ganes boges d'agafar-li les mans, però no gosava. Llavors, jugàvem a la sorra tota la canalla i foradàvem el terra per fer túnels. Els construíem per parelles (cadascú començava per un extrem), i la gràcia estava quan les respectives mans es trobaven sota la sorra i els dos forats es comunicaven, moment en que omplíem d'aigua el túnel. Doncs bé, vaig haver d'esperar dos estius seguits a que em toqués fer un túnel amb ell. Quan les nostres mans es van tocar, jo vaig sentir una alegria tan immensa que em vaig pixar a sobre i potser ell també perquè reia molt i no de mi. Així de simple i així de complicat, la felicitat ja és això...

L'home se la mira i per un moment constata que els ulls d'ella s'omplen de llum i energia al recordar, recuperant part d'aquella joventut perduda. Sembla talment una nena. Una nena calba, pensa tot somrient.

-I cregui'm -diu ella -Van ser els dos anys més llargs de tota la meva vida. Ara, els anys, viatgen en tren bala.