L'ull dret

Un relat de: Mars

Quan tanco els ulls veig una llum. I com que és segur que els tanco quan vaig a dormir, es fa una mica empipador notar que hi ha un altre llum encès.

Quan he tancat la porta de l'habitació i m'he ficat dins del llit, he tancat el llum del sostre des de l'interruptor que hi ha a la capçalera. I després de posar-me crema hidratant a les mans, he tancat el llum de la tauleta de nit.

Però en el meu ull dret segueix havent-hi una altra llum que jo no puc tancar amb cap interruptor. Es fa estrany tenir un llum encès a dins de l'ull.

Jo mai he estat de son fàcil, no sóc pas d'aquella mena de persones que només estirar-se ja queden adormides. Trigo el meu temps a perdre del tot la consciència i si no estic a les fosques no puc dormir. Ara, amb aquest nou llum estrany dins del meu ull dret estrany, no ho sé si podré dormir...

Es avui, aquesta nit, el primer cop que el llum de l'ull no se m'apaga. Les altres nits, des de que això em passa, només s'encenia una estona curta i després quedava a fosques, com l'ull esquerra, que funciona normal.

Cal que em remunti a quatre o cinc dies enrere per explicar aquest nou fenomen del meu pobre ull ja malmès d'antuvi (fa una pila d'anys que per aquest ull només tinc visió perifèrica). Bé, fa uns dies estava parlant amb la meva cosina. Ella viu en un poble proper a la gran ciutat, amb el seu marit i la mare d'aquest. El cas és que ja feia temps que el matrimoni feia aigües o això deia ella cada cop que em trucava des del poble.

El marit de la meva cosina treballa en un circ. Fa de pallasso seriós i sempre surt a escena acompanyat d'un altre pallasso més inocentot. Son la típica parella, vaja...

A la meva cosina no li agraden els pallassos. Quan de petita els seus pares, els meus tiets, la portaven al circ, es posava a bramar només veure la carpa, que era el senyal de que a l'interior s'hi amagaven un o més pallassos. No sap dir de què li ve aquesta angunia, però veure'ls la fa posar trista i tibant; a la defensiva.

Jo crec, em temo, que mai li ha perdonat al seu marit que sigui pallasso de professió (tampoc entenc perquè ella s'hi va casar), encara que faci del seriós, que no sembla tan pallasso. I tots els cops que els he vist junts, sempre l'he notada a la defensiva amb el seu home. Per més que es vesteixi de persona normal, ella, inconscientment, no perd mai la memòria de l'efecte que li produeix el vestit i l'excés de maquillatge que li exigeix la feina d'ell.

La mare d'ell, la sogra d'ella, deu tenir part de la culpa de que el fill escullís aquesta professió, ja que sempre li parla al seu fill com ho fa un pallasso seriós a un altre de més atontat. Vaja, que sempre el renya per tot o li fa preguntes com si li posés un examen difícil en els moment que ell té ganes de desconnectar de tot i distreu-re's mirant una estona la televisió o fent figures de paper complicades (la papiroflèxia és un dels seus passatemps preferits).

L'hecatombe ocorregué el dia que la meva cosina va tornar a casa després d'assistir a un curset de cuina japonesa que fa per les tardes, els dilluns i dimecres. Era dimecres, i a l'obrir la porta de casa es va trobar a la seva sogra rere la porta, asseguda en un tamboret amb una maleta als peus. Aquesta, quan va veure a la seva nora, li va dir amb to expeditiu que marxava d'aquella casa i que estava esperant a la seva filla petita que la venia a recollir. La filla petita és la germana del pallasso.

En passava alguna de grossa si només posar un peu al rebedor l'escena tenia aires de tragèdia familiar. Però la vella s'entossudia a no fer-se explicar més i tancava la boca, ja sense llavis, en un rictus sorrut.

Més drama va ser quan la jove entrà a la saleta i es va trobar escampades pel terra totes les figures de paper del seu marit, com si una ventada les hagués arrabassat dels seus llocs estratègicament repartits.

Feia pena de veure aquell món de miniatures de paper llençat de qualsevol manera i trepitjat, i per tant: brut. El paper verge havia estat violat impunement i després matat sense compassió.

Però el més estrany encara va ser descobrir que el seu marit no hi era per cap racó de la casa. I quan la meva cosina li va fer xantatge a la sogra de que si no ho xerrava tot no li obriria la porta a la Pili (la cunyada), la dona va dir que el seu home d'ella, o sigui el seu fill, s'havia enfadat perquè ella li havia dit sense embuts que no suportava veure ni una figureta més de paper en aquella casa i que les hi tiraria totes. I llavors ell havia explotat com una bomba d'eta, sense control, i havia començat a tirar les figures per terra per després trepitjar-les en una dansa macabra, mentre udolava que en aquella casa ningú el respectava i que no hi havia capiguda pels seus sentiments. I que per tant ja en tenia els nassos plens d'una mare dèspota i d'una dona que per més que ho volgués dissimular, no podia mirar-lo amb uns altres ulls que els d'un assassí en potència. Per tot, se n'anava a viure una vida nova on ningú li recriminés ser pallasso i sensible amb el paper. I dit això, havia agafat quatre coses i havia marxat de casa amb un cop de porta contundent.

La vella li explicà a la seva nora, que encara tremolava recordant l'espectacle i que desaparegut el fill, ella ja no tenia cap lligam de sang en aquella llar i que per això havia trucat a la seva altra filla, que l'aculliria a casa seva si és que arribava amb vida després d'haver patit un ensurt tan gran i tan injust, tenint en compte que ella sempre havia vetllat per la salut del seu fill gran.

La meva cosina, en un tres i no res, va passar de viure acompanyada de dues persones, a trobar-se sola, al mig de la sala amb totes aquelles figuretes plenes de plecs als seus peus.

Per si fos poc la vella se'n va anar contrariada i rondinant-li a la filla que allò era una casa de bojos. La filla mirà a la meva cosina amb rancúnia, com si ella fos la culpable de tota aquella desfeta.

I desfeta va ser com em va trucar a mi per la nit, plorant enmig d'una habitació plena de fantasmes, on ja havia entrat feia hores la foscor del vespre i ella sense esma de treure's l'abric ni la bossa que duia penjada en bandolera.

I llavors va ser quan la vaig convidar a venir a passar uns dies amb mi per a que es recuperés de tot plegat.

Va ser trobar-se a casa meva i entrar en una mena de crisis nerviosa que ens plantà a la porta d'urgències de l' hospital més proper. Mentre li donaven un sedant, jo em feia una composició de lloc de l'estat de les coses a la sala d'espera i llavors, sense avisar, com qui posa en funcionament una maquinària nova, el meu ull dret començà a encendre's i a apagar-se alternativament fins que es va apagar del tot.

Com que em trobava a urgències vaig aprofitar per dir-lis que si em podrien visitar a mi també. Em van fer proves i em van dir que la retina estava molt despresa i que per això no hi veia. Vam sortir totes dues de l'hospital amb un pronòstic poc clar.

A l'endemà, tota sola (la meva cosina era a casa dormint el son dels àngels), vaig anar a la Clínica Barraquer, que és on tenen l'historial del meu ull dret. Em van examinar de nou i van concloure que el bulto que ja tenia sota la retina, semblava que havia crescut i que si creixia potser és que ja no era benigne. I dic potser perquè encara no ho saben del cert; el fort despreniment de la retina els hi tapa la visió de la lesió.

M'aniràn fent controls a falta d'una solució millor i mentres estic recuperant una mica de visió, que és menys de la que tenia abans però no deixa de ser un guany. I per postres he guanyat una llum a dins de l'ull dret. I dic guanyar perquè mentrestant no em ve la son (estic com al principi del relat), em dóna per pensar que l'ull dret no deixa de ser una altra habitació i com que hi ha llum, ve que hi deu haver vida a dins. No és estrany que jo pensi en disbarats i fins i tot tingui curiositat malsana per saber qui s'hi ha instal·lat i si em deixarà el llum obert tota la nit.

Estic fent-me aquestes preguntes quan m'adono que estic caient en el terreny de la inconsciència. Noto com el cap s'enfonsa més i més en el coixí, com una caiguda lliure cap enrere i com els braços tenen moviments espasmòdics incontrolables. La nit és territori dels somnis i aquests s'endinsen dins del meu cap com el farcit dels coixins que busquen més i més espai.

Em torno de drap i visc, perquè quan somio jo no sóc conscient de que és un somni, atemorida que dins del meu ull dret hi habiten dues persones separades per una mampara japonesa. En una banda s'hi ha instal·lat el marit de la meva cosina que porta el vestit de pallasso seriós i fa una figura de paper darrera una altra que tira sense miraments en la meva retina ondulada. I a l'altra banda de la mampara, encara més aterridor, es troba instal·lat el meu metge de l'ull, que fa colzes damunt un escriptori vell, tot estudiant com solucionar el meu cas: és més apropiat treure'm l'ull amb una cullera o picar-lo destrament amb un pal de golf?

Es veu que faig un xiscle increïble, perquè quan la meva cosina em sacseja per despertar-me, tota espantada, jo arrenco a plorar empassant-me les últimes engrunes oníriques, en les quals encara puc veure el pallasso amb un tercer ull al mig del front i que l'escriptori del metge està misteriosament colgat de vaixells de paper.

Comentaris

  • si estem amb nosaltres, ens podem passar coses[Ofensiu]
    Lèvingir | 02-05-2008

    però entenem els nostres sentiments i les superem, sempre.

    Lèvingir

  • somnis i llum[Ofensiu]
    allspicants | 01-05-2008 | Valoració: 10

    Caram, m'has deixat confús, hem fas entrar en un mon amb moltes tragèdies entrecreuades com si fos una especie de cercle fatídic perquè cada una de les tragèdies es molt complexa i de difícil solució. Si es un relat verídic es forca terrible encare que moltes vegades passem per coses que sembla que no puguem superar i que a la fi es resolen favorablement. amb lo del ull segurament pot aver-hi una solució quan els metges hagi'n investigat les causes, els altres tres personatges sembla que es un motiu de tolerància o una mala convivència de un matrimoni que hauria de fer la seva i no intervenir-hi ningú més. Et desitjo molta sort, m'ha agradat la teva forma senzilla i entenedora de escriure. Una abraçada de esperança.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mars

4 Relats

2 Comentaris

3016 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00