Només va ser una nit

Feia fred, molt fred. Ell va dir que durant el llarg any, mai havia passat tan fred. Jo no en tenia tant, havia begut una mica i em notava la sang calenta però les mans fredes. La seva jaqueta era nova. Em va agafar la mà i me la va posar a la butxaca.. no era calenta però les nostres mans jugaven a embolicar-se i acariciar-se i això els donava calor.
De cop la porta d’un garatge es va obrir i em va costar adonar-me que era allà on havia guardat la moto durant la nit. L’alcohol em jugava en contra però tot i així jo estava tan desperta com sempre. Vam començar a parlar sobre l’amor, com sempre. El seu amor impossible i què fer per aconseguir-lo. Vaig obligar-lo a escriure un missatge i enviar-lo. Ell, queixant-se una miqueta, ho va acabar fent, tremolant, com sempre. Em va dir que era la seva millor amiga i em va donar les gràcies per ser al seu costat. Jo li vaig repetir el mateix i li vaig tornar a dir que, per a mi, passés el que passés a les nostres vides, continuaríem sent amics i només amics. Ell hi va estar d’acord i vam començar una d’aquelles abraçades intenses i eternes. Em vaig marejar.. volia seure. Ens vam arrepenjar al capó del cotxe blanc que estava davant de la seva moto, estàvem a les fosques. No ens deixàvem anar i vaig començar a mossegar-li el coll.. les mossegades eren cada vegada més intenses fins que no vam poder resistir-ho. No sé com, no ho recordo.. potser per l’efecte de la beguda o potser perquè el moment va ser massa intens.. de cop, els nostres llavis es van trobar. Per fi. I les nostres llengües van començar a donar voltes sobre elles mateixes.. de tant en tant, les seves dents mossegaven els meus dèbils llavis. Em sentia bé.. molt bé, massa bé per marxar d’allà. No deixàvem d’abraçar-nos. Quan ens vam adonar del que feiem ens vam apartar una mica l'un de l'altre.. i vam començar a parlar-nos a l'orella, ben fluix. Amb prou feines nosaltres mateixos ens sentíem. Ell tremolava i em deia que no ho podia saber ningú. Jo hi estava d'acord però en aquell moment això no em preocupava. Em preocupava trobar una altra vegada els seus llavis i que aquell moment es fes infinit. Vam tornar-nos a trobar.. i no paràvem de mossegar-nos l'un a l'altre. Tinc el record borrós però les pessigolles que sentia eren intenses com sempre.
Encara avui no sé si ho vaig fer bé o no. El sentiment de culpa va arribar més tard, quan ja era dins del llit. Què havia fet? M'havia embolicat amb el meu millor amic? Havia estat infidel amb el meu millor amic? Què havia fet?
Potser tot el que va passar aquella nit va ser només una mostra de la nostra amistat i confiança, això és el que volem creure tots dos. Potser mai més es repetirà, no ho sé. Qui ho sap? El que em preocupa ara és el que pot passar amb la meva relació.. què he de fer per saber el que vull i el que necessito. Fa dies que hi dono voltes i els meus principis estan sota terra, ara mateix. Potser és que no té solució. Potser és que he de començar de zero. Vés a saber. De moment, crec que el més correcte seria esperar a tenir les coses clares, tot i que em sento com si jugués amb els sentiments de les persones.. tinc la sensació que estic fent les coses malament però no sé com fer-les per sentir-me millor. Diuen que he de pensar en mi. En mi? Què vull jo? Qui sóc i cap on vaig?