Només un esquitx

Entenc perfectament aquest estat. Hi ha moments en què, sentint-te completament taciturna, tens veritable necessitat d'evadir-te i fins i tot de desaparèixer. Encara que sigui només un instant. Un intant per a restablir aquella preuada pau interior quan sembla que a l'interior s'hi descabdella un combat.
El teu relat descriu tant bé aquesta sensació que m'hi he sentit inevitablement identificada.
Has cercat com de costum els mots exactes per a confegir un raonament intern sobre la recerca de l'estar sol amb un mateix, d'assolir el contacte amb la pròpia ànima, l'aïllament absolut.
I com de costum, també, hi ha adherida en tot l'escrit, aquella gràcia que et caracteritza.
Enhorabona, Rosa, i una abraçada ben forta!

Em transmet una certa angoixa, però he gaudit llegint-lo.

Ets una "golafre" de sensacions i ens les transmets plàcidament. Fantàstic

Trobo molt bo el poema, encara quem'hi faria falta una conversa posterior amb tú perquè m'expliquéssis mès coses sobre la mateixa idea.

Et dic amb tota serietat que si jo sa bés escriure com tu, m'agradaria morir-me per veure l'estàtua que em farien en alguna plaça important del meu poble.

SANTANDREU3

llegir aquest text, ho reconec, perquè és "massa poètic". Ja ho veus, fins aquí arriba la meva totxesa. Sóc un negat per a aquestes coses. Les paraules abstractes... no ho sé, com si no sabés què volen dir.

Hi ha com una recerca d'un Nirvana, no? Mirar d'arribar al no-res, com a via per aconseguir l'alliberament... A mi, aquesta via tampoc no em funciona. Els buits em fan pànic: els haig d'omplir. Suposo que és una altra limitació... Jo m'estimo més, quan ja no puc, la via de mirar endavant, de pensar en un futur concret, palpable, d'oblidar-me de l'ara però per centrar-me en el després. No sé si és compatible amb la vivència que descrius aquí. Potser..., si et sembla contradictori el que dic, hi torno: m'ha costat molt llegir aquest text i, per tant, potser no l'he entès prou bé.

...el link no ha funcionat.

Però repeteixo: si t'interessa, el trobaràs a l'apartat Hemeroteca de la web del diari AVUI. En el suplement Cultura del dijous 28 de juliol de 2005.

Fins aviat!

LLIBRE

És curiós, perquè en el primer paràgraf ens dius que respires amb golafreria tot allò que veus... i és curiós, i bell, aquest plantejament inicial que fas, on ens barreges dos sentits: l'olfacte i la vista. I certament, veus el moviment, veus la llum, veus la quietud i veus el batec... però tot allò que ens has descrit... tens raó: té una aroma especial.

Mira! No sé per què, però aquest primer paràgraf m'ha captivat. Serà perquè m'ha despertat un record molt entranyable de la meva infantesa, un espai llunyà en el temps, que no en el cor, on tot era silenci. Un silenci gairebé buit. I és curiós: quan vull o necessito evocar aquell instant, el sentit que em permet viatjar cap al passat és l'olfacte. És a través de l'olor, de l'aroma d'aquell moment finit, que em puc traslladar cap als records.

Però tornant al teu relat (ho sento: de vegades se me'n va l'olla): jo llegeixo la lluita ferotge de la persona enfront de l'allau de pensaments que en un moment donat la sotraguegen. Són idees, sentiments, esclats de llum... tota una barreja de sensacions que s'instal·len en aquella part del nostre ésser que anomenem raó, i que no li permeten caminar amb la calma que voldria.

Per això prova de vèncer-les. Però crec que aquesta lluita no deriva en un enfrontament directe, sinó que es converteix en una corredissa vers un altre món que també habita dins nostre. Aquell on la tranquil·litat regna sempre, i que de vegades no sabem trobar.

Però la protagonista sí que el troba, i amb ell comença a Notar com gairebé ja no sento el cos, diluir els pensaments amb la imatge d'un núvol que em converteix en boirina. I no només això, sinó que en penetrar en aquest espai de pau la veu narradora ens diu que És molt estrany, però com més infinitament lleugera i petita em vaig sentint, menys por tinc de desaparèixer...

No. Jo no crec que desaparegui. Més aviat considero que la simbiosi que n'ha resultat no li permet percebre el propi cos en tota la seva grandesa, perquè ja forma part de l'espai, de la pau.

Com sempre, un agradable passeig per una interessant reflexió.

Una abraçada,

LLIBRE

PS.- Sobre el tema Rosa Lentini. Potser vaig fer la pregunta de manera massa brusca, i és normal que em demanis "pistes". M'explicaré. L'altre dia vaig llegir una entrevista a aquesta dona, a qui anomenaven "activista poètica". Em va cridar l'atenció, un cop més (i em passa sovint), la meva ignorància vers el món de la cultura, perquè parlaven d'ella com una persona arxiconeguda, i jo no n'havia sentit mai res. Bé... resulta que una de les iniciatives que duu a terme és la revista Ígitur, des de Montblanc. I jo, per aquells errors barcelonins i centralistes dels quals de vegades no en sé fugir, vaig pensar que potser tu em sabries fer cinc cèntims d'aquesta persona. Pura curiositat. I d'aquí va venir la pregunta. Però ara que potser t'he ficat la mosca al nas, et passo l'adreça on pots trobar aquesta entrevista, per si t'interessa. I per si no aconsegueixo copiar bé el link, et diré que correspon al suplement Cultura del diari AVUI del dijous 28 de juliol de 2005. I ja està. Gràcies per tot, i disculpa la pregunta en pla bombardeig. Una altra abraçada!

Entrevista a Rosa Lentini