Només deixa'm ser feliç

Un relat de: maria rosa salas anglès

NOMÉS DEIXA'M SER FELIÇ

No sé on s'amaga. Per molt que miro no el veig.
Ja fa estona que estic quieta, sense moure ni un pèl per veure d'on surt aquest cant meravellós. Només moc els ulls al meu voltant cap al més alt dels arbres que m'envolten per poder captar el més petit moviment que m'indiqui on és aquest ocellet minúscul que canta com un àngel.
Sóc feliç, estic en pau, sento la música que m'envolta i que fa que em senti integrada a les coses senzilles que hi ha al meu voltant. No necessito res més.

Em vaig casar amb l'home més meravellós del món. L'estimava moltíssim. Ell també m'estimava amb tota la seva ànima, i vam ser molt feliços.
Em donava tot el que podia i més i tot. Volia portar-me a tot arreu. Que veiés món, deia, que conegués tots els llocs que ell havia visitat i altres de nous que coneixeriem tots dos junts. Volia portar-me als teatres on feien les millors obres, clàssiques o modernes, del moment. A veure les millors pel.lícules. A menjar als millors restaurants de la nostra ciutat o d'arreu.
Ell era bastants anys més gran i volia oferir-me tot el que jo no havia viscut fins aleshores. Es desvivia per mi.

Vivíem en una casa, una mica apartada del centre de la ciutat, a la vora teníem un petit bosc. No massa lluny hi havia el mar, però per poder-hi anar s'havia de caminar al menys una hora, si fa no fa. Però a mi ja m'agrada caminar. El meu marit no podia consentir que caminés tant, i si volia anar al mar m'hi portava amb el cotxe.
Jo volia un gosset per poder-lo passejar pel bosquet, però ell no ho va voler, i això que gairebé no em negava mai res, em va dir que podia ser perillós, jo no ho veia així, però vaig callar per que no s'enfadés.

Per que això sí que ho tenia, s'enfadava moltíssim si no feia el que volia. Tot ho feia per a mi, perquè jo fos feliç i visqués com una reina, deia. Anàvem sempre on ell volia, fèiem sempre el que ell volia. Ell que tot ho feia per a mi, no m'escoltava quan jo li deia que el que m'agradava seria quedar-me a casa i seure tots dos al nostre petit jardí, envoltat de totes les flors que m'hagués agradat plantar-hi, a la nit, sentir l'olor que desprenen… de dia regar-les i veure-les creixer i florir.
Però per a ell, això eren tonteries, ell volia el millor per a mi, i això volia dir un no descansar, anar de un lloc a un altre, conèixer un indret darrere un altre, teatres, restaurants, cinemes, botigues de tota mena, el millor del millor. Tot el seu temps lliure el dedicava a portar-me a tots els llocs que ell considerava que podien agradar-me.

I jo m'anava ofegant. Cada vegada em faltava mes l'aire. No podia respirar. Sentia que una immensa tristesa anava apoderant-se de mi.

Notava amb impotència que no podia arribar al l'interior del meu home i dir-li que jo no necessitava res de tot allò, que jo només volia estar al seu costat i viure coses senzilles, esmorzar a la terrasseta, passejar per la platja agafats de la ma, ballar juntets a la nit a casa a la llum de la llar de foc; no li podia fer entendre que totes aquestes petites coses tan grans, eren tot el que jo volia fer amb ell.

Ell era un mur que jo no podia derruir, s'havia forjat la vida al meu voltat, però a la seva manera, jo havia de viure segons les seves normes, agradables i molt envejades per a molta gent, però inadecuades per a mi. Jo havia de ser feliç amb tot el que ell m'oferia, i no va entendre el perquè, un bon dia, me'n vaig anar al mar i si ell no m'hagués vingut a buscar i m'hagués tret de l'aigua, ara seria morta.

Després d'aquest "incident" va venir una temporada en què es van redoblar les seves atencions. Va ser esgarrifós…
La seva reacció davant la possibilitat de poder-me perdre va fer que es desvivís més per mi, si allò era possible. Les seves atencions eren la meva agonia. Perquè jo m'oblidés del mal moment que havia passat, no em va deixar tornar a veure el mar. No podia ni anar a passejar sola per por que em passes alguna desgràcia.

No va entendre que si jo volia que me'n passes alguna, me'n passaria alguna de "desgràcia", no va entendre que estava esgotada d'aquella manera d'entendre la vida i la nostra relació. Que jo no era feliç.

La meva ment es torturava buscant una solució, però no li trobava sortida. No podia arribar a fer-li entendre la meva intensa frustració, que jo no volia tantes i tantes atencions.
Jo volia dir-li : no em vulguis fer feliç, només deixa'm ser feliç.

No podia intentar res contra mi mateixa perquè vaig estar constanment i intensament "cuidada". Vigilada i controlada segons la meva propia interpretació. No em deixava sola ni un instant, les seves atencions eren constants i si jo li deia que se n'anés, que sortís sense mi, que em deixés uns moments, les seves reaccions eren espantoses, em cridava dient que era una desagraïda, que no l'estimava i que jo no mereixia la seva estimació. Eren unes escenes que em deixaven totalment atuïda, sense esma.
Amb el temps vaig pensar que si teniem un fill podrien solucionar-se els nostres problemes, que la nostra relació, al tenir un ésser en qui poguéssim canalitzar la nostra estimació i les nostres atencions, podria prendre un ritme assossegat i compartit.

Quina reacció… quan hi penso encara tremolo.
Em va dir que era una egoista, que volia donar a un altre l'amor que no volia donar-li a ell.
Per primera vegada, que no va ser la última, em va pegar; em va tractar com al pitjor delinqüent del món. Em va deixar sense sentits al terra durant uns quants minuts, assegut davant meu, mirant-me i sense fer res per a reanimar-me. Quan vaig tornar a la consciencia, em va dir que allò no seria res comparat amb el que em faria si tornava a parlar d'un fill.
Seguidament em fa agafar entre els seus braços i estrenyen-me fort em deia que em volia només per a ell, que ell vivia únicament per a mi, per a la meva felicitat i que no volia compartir-me amb ningú.

Aquí, on m'ha ingressat, per fi sóc feliç. Sé que es un lloc per a persones que no hi son totes, és una mena de sanatori psiquiatric, però aquí he trobat la pau que durant molt temps no he tingut. Aquí estic lliure del seu amor obsessiu. I sé que no podré tenir aquest fill a qui estimar desinteressadament i amb un amor pur i net com aquest cel que avui tinc sobre meu.

Estic aquí per que un núvol negre es va posar davant els meus ulls i vaig agafar aquella destral que teníem per a la llenya. La vaig clavar ben fort a la esquena del meu marit que tant m'estimava i jo estimava.

No el vaig matar, no. Tampoc ho volia fer. Jo només volia que em deixes ser feliç.



Mataró, 30 de maig 2008






Comentaris

  • lluisba | 04-06-2008 | Valoració: 10

    Trobo que costa molt fer un relat terrible amb aquest llenguatge quotidià. És a dir: em fas enveja, perquè jo porto uns quants intents.

    Penso, per cert, que els qui escrivim aquesta mena de relats som una mena de sub-família relataire que algun dia ens haurem de trobar, i aprofito l'ocasió.

    Esperaré, per tant, el teu proper i anunciat relat de terror.

l´Autor

Foto de perfil de maria rosa salas anglès

maria rosa salas anglès

12 Relats

14 Comentaris

9653 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
El misteri de les paraules treuen dels racons de l'ànima emocions dibuixades.
. . . . . . .

Enamorada de les paraules,
en el meu món de realitats,
les frases sobre el paper
formen històries inventades.

Ma.Rosa