MUSIQUES MÀGIQUES

MUSIQUES MÀGIQUES

Hi ha músiques màgiques.

Alguna vegada, de tant en tant, hi ha una determinada melodia que, deixant indiferent a l'altra gent, a tu, precisament a tu et transporta. T'arriba molt endins i et diu moltes coses.
Mar, ones, cossos dins l'aigua, i sol, molt sol. En aquella
ocasió, estava escoltant, precisament una melodia, que en aquells dies la duia de cap. La escoltava una vegada, rebobinava, la tornava a escoltar... i la música la transportava.
Sentia que s'evaporava, com si de sobte, el seu cos no peses gens. S'aixecava, el seu cos s'enlairava. Danzava sobre el mar i sobre les ones. Era com una mica d'aire, com un ventet suau per sobre de tothom i per sobre de totes les coses.

La música va arribar al final i ella, de cop va tornar a ser
sobre la sorra calenta que fins aquell moment l'havia sostingut...
Però la sorra ja no era calenta. Es va trobar, de cop, en una platja deserta on hi feia molt de fred.
On era? Que havia passat? On era la gent?

No hi havia ningú, la gent havia marxat, a la platja hi feia fred.
Només hi havia les gavines sobre la sorra.
Si, si havia algú. Allà al fons, a l'espigó, hi havia un home. Era ell.
Estava tot sol, mirat el mar amb ulls tristos.
Però no podia ser ell, era un home vell.
Desconcertada se li va anar acostant. A mida que el tenia mes a la vora, es va adonar que si, que era ell, però amb més anys. Que estava passant?

Quan ja era a tocar, el va cridar, però ell no va donar cap senyal d'haver-la sentit. Només mirava el mar amb tristesa.
A poc a poc, amb llàgrimes als ulls, ella va dir fluixet el seu nom. I com si ella fos un ventet suau i una mica calent, ell es va anar tombant cap on era ella, però no la va veure.

Ella es va dir : On sóc? Estic morta?

Ell va demanar : On ets? Perquè no has tornat?

juliol, 2003