Fera?

La fera és dins el cau. Un refugi que ha trobat oportunament. Deu ser el cau d'algun altre animal que, potser, és a la recerca d'aliment. Bé, quan torni el legítim ocupant ja marxarà, no està en condicions de lluitar ni tant sols per un espai arrecerat que ara li és tan necessari. Però la fera, naturalment, no és conscient d'aquest pensament. És tota instint. Instints que ara mateix li reclamen repòs i un bàlsam per a les seves ferides.

La fera ha estat malferida pels trets d'uns éssers que es fan dir humans. Es llepa les ferides. Pateix. Segurament ja mai podrà tornar a córrer com fins ara. La subsistència d'un guepard depèn de la seva velocitat. Si no pot córrer veloçment no podrà caçar.

La fera ha dormit llargament i ara es troba en millors condicions. El repòs l'hi ha anat bé. Se sent molt dèbil però és el moment de pensar en els seus cadells. Cadells que ella ha resguardat del perill. És el moment de tornar als seus territoris i comprovar si ja no hi ha perill.

La fera torna com pot, mig arrossegant-se, al lloc on ha amagat els seus dos cadells, encara molt petits per poder-se valer per si mateixos. Miola. Miola amb insistència per indicar-los que ja ha tornat, que ja és aquí per tenir cura d'ells. Per llepar-los i alimentar-los.

Cap miol li respon i, desesperada, ensuma i torna a ensumar l'amagatall i el seu entorn. No pot ser que no hi siguin, ella els ha resguardat molt bé. Però la fera no coneix del que és capaç la maldat humana. És cert que la fera mata. Mata altres éssers vius. Però ho fa perquè així l'ha fet la natura. Ha de matar per alimentar-se i poder procrear i perpetuar l'espècie.

És llei de vida. Indirectament tots matem per poder viure.

Però la fera ignora que hi ha altres motius per matar. Matar pel plaer de matar. No per subsistència, sinó per esport. O per l'avarícia d'unes pells meravelloses com la seva.

El guepard, angoixat, no deixa de buscar els seus cadells. Ells són en aquests moments la raó de la seva existència. Per ells surt cada dia a caçar. Moltes vegades es juga la pròpia vida perquè ningú dóna la seva gratuïtament.

La fera ha estat, en moltes ocasions, ferida, banyegada i trepitjada per peülles. Però sempre ha tornat als seus dominis amb aliment pels que depenen d'ella.

Entristida, la fera no deixa de fer miols, cridant als seus cadells. Ningú no respon al seus reclams. Cada cop més embogida pel dolor de no trobar els seus fills i també pel dolor de les ferides, l'animal dóna voltes i més voltes al seu territori buscant, miolant. Cada cop els seus miols son més dèbils i més tristos. El seu olfacte, finíssim, no troba el rastre desitjat. A canvi, però, l'olfacte li porta la ferum del perill.

A la vora, uns homes es feliciten perquè han "cobrat" varies "peces" entre elles hi ha dos cadells de guepard als que han donat mort covardament d'un tret quan, amagadets i temorosos, han estat descoberts. Però no en tenen prou. Han de capturar la mare que, certament, vindrà a buscar-los. El seu ego serà amplament satisfet si aconsegueixen una bona cacera. La seva furgoneta ja és plena d'altres patètics cadàvers, potser de feres que, essent mares i havent de protegir els seus cadells, s'han immolat a si mateixes al fugir amb l'esperança de ser elles les empaitades i així poder salvar els fillets.

Pel assassins el dia ha estat fructífer. Però la seva set de sang encara no està satisfeta. Han de seguir matant. Per això disparen a matar quan davant els seus ulls apareix un exemplar, que encara que ferit és de bella estampa, és la fera que, a la fi ha descobert el rastre dels seus cadells. Els ulls de la mare, que fins fa uns instants lluïen d'esperança, ara reflecteixen dolor perquè, de cop, ha entès que no veurà mai més els seus fills.

Abans de morir els miols del guepard fan esborronar la pell. Les feres també estimen. El seu dolor és igual al d'altre qualsevol ésser que hagi perdut els seus fills sense poder-hi fer res. Tot pel poder superior d'unes armes en mans d'uns cors insensibles.


Tant se val si moren bells animals que l'únic mal que fan és tenir una preuada pell. Tant se val si es trenca una vida que no té maldat.

Tant se val!