Noces d'argent

- Ajuda'm a plegar els mitjons, Pauleta. No sé què passa que se m'amunteguen fins que me'n quede sense. A més, se'm desparellen i sempre acabe amb tres o quatre que no fan nuga entre ells.
- Això et passa per no fer com jo. Jo, només me'ls trec, n'embolcalle un dins de l'altre.
- Ja, dona, però tu els poses a l'assecadora i després només els has de plegar com cal. A mi em tocaria desembolicar-los, estendre'ls, tornar-los a plegar... No veus que jo no en tinc, d'assecadora?
- Doncs és el regal més pràctic que et podries fer, Anna.
- Ja, però no està ara l'economia per llançar-hi coets, ja saps, el divorci...
- Mira-t'ho d'aquesta manera, reina, ets jove i no hi ha fills pel mig. I a tu t'està provant tot açò. Si tens més llustre i tot!
- Ja... però no és fàcil.
- Tampoc era fàcil sostenir la vostra situació, no?
- Ja, però...
- Mira, cal molta energia per fer aquests canvis, i de vegades és més còmode quedar-se una com estava, però ara ja has fet el més complicat. Tin, aquest mitjó roig fa parella amb el que tens al costat del coixí.
- És que si no els estenc tots al llit no em puc aclarir. Ho vaig deixant, ho vaig deixant.. Per cert, no m'has preguntat res del sopar dels vint-i cinc anys d'antics alumnes de l'escola...
- Calla, calla, que em va fer una ràbia no poder anar-hi... hi era el Manel?
- I tant que hi era, Pauleta i em va preguntar per tu. I em va donar el seu número de mòbil. I, òbviament, no me'l donava per a mi...
- No em digues! Però si fa més de deu anys que no ens veiem! I com no m'ho has dit abans?
- No sabia si et remouria alguna cosa, com que no vau acabar molt bé, i tu amb ell estaves...
- N'estava, i com n'estava! Encara hi somie de tant en tant. No, no li tinc rancúnia, al contrari. Li trucaré, no caldria altre! Atén, i Marc el teu noviet d'aleshores, el que ara és poeta?
- Ui, si vaig seure al seu costat! Encara em recorde com em va besar una vesprada al cinema, el dia del meu catorzé aniversari. Jo li havia agafat el flascó de perfum a la mare i me n'havia posat unes gotetes. Passa'm els de piquets, i els col·locaré al calaix.
- A mi m'inquietava, aquest xicon. Mirava les dones com esperant alguna cosa transcendental. Amb el Manel sí que tenia uns pensaments... És que amb aquells morrets...
- Jo amb en Marc tenia una fantasia recurrent. Vols que te la conte?
- Au va, conta, conta... Això ni es pregunta!
- Sempre començava amb un nit de primavera. Havíem eixit a sopar pel port, al bar dels Pescadors. En acabar, agafàvem el passeig de l'escullera de ponent cap al morro, però no per la part de sota, sinó per la de dalt, la que dóna als blocs de pedra que suavitzen les ones de la mar. Em podia permetre arribar tard, ja que ningú no era a casa aquell cap de setmana. Passejant, passejant, arribàvem a la punta del morro. La lluna era plena, per descomptat, i s'alçava poderosament al bell mig de la bocana del port com una perla gegant.
- Que bé t'expresses! Potser per això t'agradava el poeta. I què passava?
- No parlàvem. Ens limitàvem a passejar agafats de la mà. Jo em notava la meua suada i intentava enretirar-la, però ell cloïa més la seua i em retenia. Em sentia segura, aleshores... No, aquest no és meu, déu haver-li caigut a la veïna de dalt. Bé, doncs, què venia després? Ah, sí, ens enfilàvem cap a la punta del morro. Tot el recorregut era desert llevat de dos cotxes aparcats a la part de sota. En un em semblava veure una dona que s'eixugava una llàgrima amb un mocador. Un cop allà, baixàvem per una escaleta que duia als blocs de ciment encarats a la mar oberta, fins arribar a una coveta que feien tres dels grans cubs...
- Jo aquesta cova me la conec! Me'n vaig afartar d'anar, amb en Lluís, de nòvios. Vaja uns refregons que ens pegàvem! Bé, hi entràveu o què? Té, aquesta mitja fa parella amb la que tens a la mà.
- Sí, però aleshores em passava una cosa curiosa. La cova es tornava una habitació blava, amb una il·luminació blavosa, més aviat. Se sentia la remor de la mar per sota els blocs igualment, però ara érem en una cambra tancada, plena d'un baf calent, amb un relleix de pedra on séiem tots dos. Anàvem nus. El Marc em feia gitar-me agenollant-se alhora al meu costat. M'estenia els braços per sobre del cap, acostava la boca a les meues axil·les, primer a una, després a l'altra, per ensumar-les profundament. Jo, només amb el contacte del seu nas tebi amb la meua pell, em posava a bategar amb força, no el cor tan sols, no, sinó tota jo. I no només me les olorava, sinó que me les llepava delerosament recargolant la llengua. A poc a poc pujava cap al coll per seguir flairant i llepant encara sense haver-me fet ni un petó. Del sostre queien de tant en tant, de sorpresa, grosses gotes d'aigua calenta que em produïen una fugissera i sobtada coentor a la pell. Marc es detenia per mirar-me als ulls. Els seus cremàvem com dues gotes més d'aigua bullint, mai m'havia mirat així, literalment penetrant-me només amb l'esguard, una penetració que jo, t'ho assegure, podia percebre físicament. Que n'ets, de bonica, era tot el que em deia i no en calia més. Aleshores, ara sí, em besava els llavis obligant-me a obrir molt la boca prement-me suaument les barres amb els dits de la mà esquerra. Amb la dreta, davallava fins al meu sexe per pentinar-me els llavis, per apartar-los i obrir-se pas cap a l'avenc, però no cregues que em ficava els dits, no, encara no. Un cop obert el camí, se'n baixava, encara agenollat a terra, a l'altura de la meua pelvis i es detenia a observar-me la vulva amb detall. Amb el dors de la mà m'acariciava el pèl del coixinet púbic, suaument, molt suaument. Quina espera, quina dolça espera, Pauleta!
- Collons, xiqueta, com t'ho representes! Sembla com quan ens intercanviàvem les impressions de les primeres conquestes. On vols que et guarde això?
- Posa-ho al costat de la roba de llit. Moltes coses les he de desar ja al bagul. Vols berenar?
- Ni pensar-ho! Vull saber què passa en aqueixa habitació blava. Au, reprén, reprén, que no em crec que ací acabe la cosa, veritat?
- Uf! Veuràs, a mi, que sempre m'ha costat, tu ja saps de què parle, que amb un home ràpid mai he arribat a assabentar-me de gran cosa, allò que ens passa a quasi a totes, diguem que ací, en aquesta escena, clame venjança i ho faig durar, m'entens? Per això, tal com el tinc aguaitant cap al meu sexe, el faig pujar a poquet a poquet per la panxa, fent-me petons petits però ferms amb els llavis entreoberts, fins arribar al bell mig, al melic. Tot seguit me'l besa obrint més els llavis i pressionant-los, mentre amb els palmells de les mans m'agafa les natges i les prem cap amunt amb un suau vaivé, de manera que el meu tronc escomet subtils embats contra el seu rostre. Aleshores enfonsa la punta tensa de la llengua al melic i em besa allà com si em besara la boca. S'està un temps, mentre jo m'excite cada cop més i més amb les palpitacions concentrades ara als llavis de sota, pum-pum, colpint com martell de dins cap a fora, de dins cap a fora, quan sobtadament torna a descendir i em fa allà baix el mateix que estava fent-me adés al melic sense deixar el vaivé de les mans a les anques...
- Uuuuuf!
- Sí, uuuuuuf! Això faig jo justament quan arribe a aquest punt. Però no per això ell es compadeix, així és que continua cargolant la llengua fins que el plaer m'arriba a l'ànima, sí, Pauleta, a l'ànima, cadascú troba la il·luminació per un camí diferent.
Arribat aquest punt jo ja no tinc voluntat, de què em serviria a més, ara, la voluntat, quin estri més inútil... Es pot tenir un orgasme només amb voluntat? Marc, i el penis de Marc, tan lluent quan es posa dret i jo el veig en contrapicat, m'agafa de les mans per fer-me aixecar, per seure ell sobre el relleix amb les cames un xic esteses i em guia perquè jo sega encarada damunt d'ell. Em guia des de la cintura, va acoblant-me a aquella criatura lluent, espavilada, desperta, fins que l'encaixada és completa. El que queda de mi aixeca el cap ben amunt, ben enrere alhora que se m'escapa un aaaaah gutural. No sembla la meua veu, Pauleta, aqueixa dona ja no sóc jo, t'ho assegure. I en comptes de fer-m'ho de dins cap a fora, recargola també el penis dins meu com adés giravoltava la llengua. I no ens escorrem alhora, no, que em deixa a mi primer mentre interposa un dit entre ell i jo per toquejar-me el clítoris, per finalment acabar ell panteixant i gemegant com un ésser sobrenatural...
- I què més?
- Res més.
- Escolta, Anna... Com pots imaginar aquestes coses tan vívidament? Si tinc palpitacions i tot!
- I qui t'ha dit que només les imagine?
- Com?
- Au, va, guardem tots el mitjons al bagul, que ja ve la primavera i els peus s'han de descobrir. Què, berenem ja o vols que reguem les plantes?