No vull escriure poesia

Un relat de: esperant

El professor de català té una dèria impressionant per la poesia. Ens fa escriure un poema. Però si amb prou feines sabem què és un poema! A més, a més ens diu que hi ha d'haver accents diacrítics i paraules esdrúixoles acabades en -ia; és massa.

Jo no puc, ni vull. A mi no se'm dóna bé escriure, i ho sé; i és que a mi m'encanta la poesia i odio veure com puc arribar a destrossar-la. Veure com alguns la destrossen m'és força indiferent, però notar que sóc jo la culpable d'aquest crim, se'm fa insuportable.

Sí, la poesia pot amb mi. Potser els meus néts em vindran i diran: "Àvia, àvia, que per demà he d'escriure un poema; ajuda'm porfa". I jo els diré que ma mà mai ha pogut escriure cap vers. Que la meva memòria duu a molts llocs, que m'he enamorat de poetes, que he fet mil i una metàfores, però que mai he pogut amb la poesia.


El contacte més íntim que he tingut amb la poesia va ser a través d'un noi ple de màgia. Aquell que va fer trontollar tot el sòl del meu món barrejant-hi la seva essència i apoderant-se d'ell. Em va despertar del meu somni d'ignorància i felicitat per presentar-me la seva tenebrosa realitat; em va demostrar que la poesia ho és tot.

Ell no tenia una vida fàcil, vivia aïllat de la societat, sense moure's de la seva habitació. Els seus pares no paraven de fer-li la vida impossible a base de violència i menyspreu. Sempre havia estat rebutjat per la societat. Ell mateix m'havia explicat que, de petit, no tenia valor de fer la carta als Reis perquè es pensava que havia estat dolent, li inflaven el cap amb bajanades, però al créixer es va adonar que escrivia molt bé i que no valia la pena ensenyar el seu talent a una gent tan hipòcrita.

Tot i ser força desgraciat, mai ha fet una poesia per obligació; en ella, hi esprem tots els racons de la seva ment i ho fa perquè són els seus sentiments, és la seva vida. I té tan clar que ningú l'obliga a viure, com que mai farà una poesia obligada.


Un cop em va dir que sóc una nena enteranyinada amb óssos de peluix i ocellets de paper. Seguidament em va explicar que els ossets de peluix se'ls pot abraçar nit i dia, que mai et diran res i sempre somriuran. També em va dir que tanco els meus somnis en una gàbia, i que és inútil, perquè, com els ocells de paper, ells no es mouen però que sempre llueixen una bonicor enlluernadora.

És només per ell que cada cop que intento començar un vers, mos ulls no poden més i comencen a caure fragments de la meva anima, que la indústria de llàgrimes ha anat diluint dins meu.

No vull desmuntar la meva república ambulant de metàfores i glòria; per això em nego a escriure poesia, sobretot quan aquesta és obligada.

Comentaris

  • La teva república ambulant de metàfores[Ofensiu]
    llamp! | 18-03-2010


    Quan ha estat una República ambulant?

    Metàfora.

    Quan ha estat una República metafòrica?

    Metàfora.

    El teu relat està carregat de metàfores, però també de discurs i de denúncia.

    "És només per ell que cada cop que intento començar un vers, mos ulls no poden més i comencen a caure fragments de la meva anima, que la indústria de llàgrimes ha anat diluint dins meu."

    Bàrbar! Profund! Metafòric! Extraordinari!

    El teu relat és tota una prosa poètica, però de les llargues...

    "El contacte més íntim que he tingut amb la poesia va ser a través d'un noi ple de màgia. Aquell que va fer trontollar tot el sòl del meu món barrejant-hi la seva essència i apoderant-se d'ell.

    Semblant frase podria ser part d'un poema!!!

    Em va despertar del meu somni d'ignorància i felicitat per presentar-me la seva tenebrosa realitat; em va demostrar que la poesia ho és tot."

    Potser la poesia no ho és tot, però el noi et va fer "despertar", malgrat que fos per presentar-te la seva "tenebrosa realitat". Interessant.

    Tenies un profe de Català massa exigent, és cert, no es poden posar traves a la creació, dient que: "Ha de tenir això i allò...", sinó no és poesia... Entre poc i massa.

    A vegades la creació lliure és molt millor que etiquetar un escrit de "Relat", "Poema", "Prosa poètica", "Assaig", "Conte", "Comentari", "Resum" o qualsevol substantiu que qualifiqui un munt de paraules amuntegades amb una certa estructura o fonament.

    L'important és la creació, la imatge, la paraula, el video, el moment, ara... i no és tant important si vols o no vols escriure poesia... Vés a saber què voldràs dintre de 5 anys vista!!!

    llamp!

  • doncs segueix amb prossa[Ofensiu]
    ixnuir | 03-11-2007

    ... que ho fas molt bé. I donan's bones històries. Però vés llegint poesia i ja veuràs com el dia menys pensat (i quan ningú t'obligui) escriuràs 4 versos i no podràs evitar fer-ne quatre més (encara que no rimin).
    Ara en serio, bon inici, et seguiré llegint

    ixnuir

  • A mi m'agrada la prosa[Ofensiu]
    Jansy | 27-12-2006 | Valoració: 8

    Un bon relat per començar! Si!
    Jo mai he pogut escriure poesia perquè no tinc prou paciència per fer-ne. M'agraden els poemes senzills, i per això, molta gent me'ls ha fet avorrir.
    Escric prosa i m'agrada escriure prosa, és més natural, més humana.

    Benvinguda a RC!

  • No vull desmuntar la meva república ambulant de metàfores i glòria; per això em nego a escriure poesia, sobretot quan aquesta és obligada.[Ofensiu]
    PAULA_93 | 22-12-2006 | Valoració: 10

    M'encanta el relat...

    Sobretot aquesta frase.
    Si escrius és perquè vols, perquè ho sents perquè o necessites. Si no et surt del cor quin sentit té escriure?

    Per a mi cap...

    I això mateix ho estic escrivint amb el cor...

    Preciós relat!!

    Ens veiem!!

    P@UL@_93

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de esperant

esperant

4 Relats

9 Comentaris

5008 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40

Biografia:
No penso crèixer la la lara lala


^^


espero que ho comprengueu