L'schmitterlin

Un mer escoltador d'unes cassets oblidades a casa (que mon avi s'havia descuidat al marxar), això és el jo que era. Ja no ho sóc, però encara admiro com era jo de jove.
Com tothom, a mi em semblava que a cada pas descobria el món, la vida o l'amor; el que em diferenciava dels altres joves era que descobria gràcies a la música de Brahms (alhora que el descobria a ell) i trobava, en ell, un petit refugi.

"Brahms" eren les majúscules que apareixien al dors de cada capseta que contenia, encarcerades, simfonies i quartets de corda on s'hi amagava melangia, un romanticisme amagat, rebuig i tensió. Així el veia a través dels meus auriculars. Sabia que li havia costat tot, que l'havien rebutjat i després admirat, que li agradava altres estils de música però que no gosava trencar una mena de normes i veia que en el fons amagava alguna cosa.
Ho descobrí tot: tot el que ara he pogut llegir i comprovar la raó que tenia jo de jove.

Només hi ha una pinzellada que no està escrita, i que la vaig entendre junt amb el meu primer amor i amb la troballa d'aquelles minúscules ressaltants on hi posava "Paganini" (amb l'harmoniosa cal·ligrafia de la meva àvia) i que substituïen una casset desapareguda.
"Paganini" era una peça principal seguida de variacions, però en cadascuna hi havia una puresa endinsada, una essència única: una papallona volant enllà.


Jo em vaig trobar amb una violinista de la meva edat, una noia rossa d'ulls marrons que venia d'Alemanya i en ella trobí aquesta papallona melodiosa.

Així jo, mostrant-me al marge de tot i tímid com era, dient que escoltava aquella tensió i obviant que la gent no sabia que hi amagava entre les notes una passió quasi desbordant, enraonava amb ella sobre tot, fent-me l'interessant.
En música discutíem sempre: ella, una amant de Paganini (és clar); jo, la reencarnació de Brahms, un Brahms confús.

Brahms em donava la seguretat que no tenia. Quedava bé davant de petits i de grans... Però i davant dels músics? Això m'emmalaltia
I ella? Com em veuria? Què sentiria? Convençut del rebuig, sempre que hi pensava intentava entossudir-me a oblidar aquest amor que, llavors, era impossible.

Amb el temps i gràcies a les meves idees aixafadores de desitjos, ens vàrem fer bons amics; ja no parlàvem de papallones encantadores de vol erràtic (la meva metàfora), però començàrem a tocar de peus a terra i a parlar d'amistat, de la família, dels seus amors... parlant també de música, com sempre, i així jo sincerant-me sobre el seu autor preferit, dient que l'escoltava, i que la papallona dels meus somnis regia en aquesta melodia de la casset de ma àvia..

Quan ella escoltà el Capriccio número 24 sortint dels auriculars es posà a riure, dient que ella ja ho suposava, que aquesta peça m'encantés; no ho vaig entendre, però a l'endemà ella em duia la solució:
-Escolta-ho -em digué donant-me un casset que maquinalment vaig ficar dins el reproductor-, és de Brahms.
Aquestes paraules se'm clavaren al pit quan començà a sonar la papallona batent les ales entre les cordes d'un piano. Essent passió entremig d'una imatge suposadament invulnerable, una passió que el meu estimat compositor no acabava de donar a la llum i que ella segurament l'havia vist igual que jo.

Ella se n'havia adonat, amb aquesta peça Brahms em delatava. Somreia mentre en els meus ulls es trencava la fortalesa i passaven a ser un simple mirall de l'ànima (és com ho veia). Li vaig dir que no em trobava gaire bé, i que me n'havia d'anar, que em deixés la casset.
No vam tornar a parlar, em va envoltar una fredor d'orgull que ella, suposadament, no entendria.

Segur que Brahms s'havia enamorat de l'Schmetterling; per això, va compondre les variacions; també és segur que el meu avi l'havia trobada i que s'endugué la casset que la meva àvia després reemplaçà pel "Paganini".
I, a mi, em tocava el mateix que a ells? Seguir una papallona? Decidí fugir d'aquest determinisme, guardant-me dins la idea apassionada que fos cert, però no li vaig dir a ella ni a ningú.
La meva papallona m'havia ajudat a descobrir Brahms, però em féu amagar-me d'ella.

Ara m'ho miro; era un joc d'adolescents, però encara no en sé la certesa. Segur que si Brahms hagués deixat res escrit sobre una papallona, m'hauria encoratjat per dir-li-ho tot. Però dins una gàbia de silenci és on m'asseia, escoltant "Brahms" i mirant com una papallona exercia un vol erràtic enamoradís allà fora.
De fet, ja no hi sóc, a la gàbia, però encara admiro com era jo de jove.