No vull antagonistes a la meva vida

Puc passar-me setmanes esperant la teva resposta, un simple gest que em doni a entendre un perquè que ja dubto que tingui resposta lògica. Quelcom que m'aporti la informació necessària per a intuir la teva manera d'actuar, de tractar-me, de llençar metàfores a l'aire com qui juga a fer diana.
Puc seguir exprimint-me el cervell repassant tots i cada un dels meus passos... Però, saps? No necessito algú que jugui amb els meus sentiments com si fossin els peons d'una partida d'escacs. No necessito que em recordin constantment que tinc milers de defectes, doncs per menysvalorar-me ja puc fer-ho jo, en sóc tota una experta.
No necessito algú que per sentir-se millor escupi la seva ràbia cap als altres,
que cada x temps m'obsequiï amb paraules e ironismes projectats com sagetes directes al meu cor. No necessito algú que em recrimini constantment errors que ni tan sols recordo haver comès i alhora, sigui incapaç de dir-me'ls mirant-me els ulls, cara a cara, parlant-me amb veu serena i clara.
No necessito algú que em recordi que sóc feble, que no sóc ningú; que parli de mi a les meves espatlles, que em defineixi i m'etiqueti sense ni tan sols haver tingut una conversa profunda amb mi.

Doncs... M'he passat masses anys de la meva vida complint una condemna per ser com sóc, per no ésser allò que els altres esperaven o buscaven de mi... M'he cansat de caure i haver-me d'aixecar milers de vegades, de guarir-me les ferides que encara avui costen de cicatritzar... Per tant, considera'm egoista, defineix-me com vulguis, però avui vull viure la vida. Vull gaudir de cada instant que m'ofereix aquesta sense necessitat d'haver de dependre de l'aprovació dels altres.
Avui vull fer el meu camí, malgrat els dies foscos, les tempestes i els entrebancs. Vull avançar, continuar posant fil a l'agulla...
I recorda, no sóc jo qui et tanca la porta, per mi sempre estarà oberta; ets tu qui ha decidit forjar un mur que ens separa avui, demà i potser sempre més.