No puc més

Em tortures, però no faig res per evitar-ho… Deixo que em posis la mel als llavis sabent que quan ella arribi me la trauràs, però prefereixo això que res, ets adictiu i ho saps.
Cada cop que et veig em sento bé, però llavors apareix ella i tot cau, em sento estúpida, mirant-vos des de lluny, veient com a ella li fas i li dius el que m'haguessis fet o dit a mi si no hagués arribat, i em torturo, pensant que és culpa meva.
És veritat, és culpa meva per haver marxat abans, per haver-vos deixat sols, però aquell dia no sabia el que podies arribar a fer amb la meva pobra ànima.
Ho sento, sento estimar-te i no poder dir-t'ho.

Em fas mal, però tu saps que no em protegiré de tu, m'agradaria que sabessis que si sempre em veus somriure, és perquè només somric quan et tinc a prop. Quan noto els teus ulls sobre meu fingeixo que tot va bé, que m'ho passo bé, perquè tu ja em vas avisar i no tindria sentit retreure't res, només que m'avisessis massa tard.

Saps que no t'ho diré mai. Però si mai t'ho dic, espero que ho entenguis.