No miro el sol...

No miro el sol, doncs malgrat assaborir el seu caliu a flor de pell, de vegades, em crema. Camino, descobreixo les incerteses que la vida em cedeix; de vegades aflicció, d’altres, plàcids sentiments que sense adonar-se’n acaben reemplaçant el dolor.
No miro el sol, sovint capficada camino amb el cap cot i no veig altra cosa que terrossos d’asfalt, de pedres, de sorra. Podria seguir avançant, però m’oblidaria del color de les coses, de les aquarel•les que dibuixen els núvols, del somriure amic que et fa més plaent el teu dia.
No miro el sol, però intento cada dia aixecar una mica més el cap, fixar la mirada en tot allò que m’envolta. Em deixo abraçar per aquelles moments humils i alhora tan màgics que em fan sentir felicitat, vida... I així, a poc a poc, vaig fent camí.