No es pot perdre

Obrí tots els calaixos, armaris i armariets.
Res.
Agafà la paperera i la buidà damunt la taula. Escampà tot el contingut i començà a buscar visualment allò que tan necessitava trobar.
No va haver èxit en el primer cop d'ull així que, es va arremangar els punys de la camisa i engegà una frenètica recerca amb les mans. Res. Dins aquella bossa de plàstic no estava.
Desesperat sortí al carrer, obrí el contenidor metàl·lic i agafà dues bosses que mig arrossegà fins a casa. Repetí l'operació damunt la taula de la cuina deixant-la aquesta vegada totalment empastifada. Ara no es tractava tan sols de papers rebregats, factures pagades, tiquets del súper, etc. Alguns sucs de diferents colors i olors començaren a formar petits rius viscosos que corrien per la taula de fòrmica i s'hi abocaven fins a gotejar paf, paf, sobre el terra encerat.
Merda!, allà tampoc hi era.
Tornà a sortir, obrí el brut abocador urbà i aquest cop buidà tot el seu contingut damunt la vorera. Encastà una branca de plàtan per aguantar la tapa, saltà dins, agafà les bosses i les llançà fora. Sortí esbufegant, es tragué la camisa i esverat o millor dit embogit es barallà amb tota la pila de porqueria.
Inicialment, desféu els nusos, més tard, estripà els plàstics, per la punta, pel costat, pel cul. Les deixalles començaren a fer una gran muntanyeta damunt el paviment. Alguns veïns matinadors que començaven a passar pel carrer s'aturaven i se'l miraven bocabadats però cap d'ells s'acostà a menys de 5 metres. No fos cas... Una senyora li feia senyes a una altra que estava en un balcó. Remenava el dit al voltant de la templa. El signe internacional de la bogeria. Efectivament, aquell individu, aquell veí, estava trastornat. Estava deixant el carrer ple de pots de tomàquet buits, pells de taronja, de poma, de pera. Polsim de cafè usat, retalls de paper, iogurts, espines i ossos escurats. Damunt aquell paisatge es desesperava aquell sonat. Faltava poc perquè arribés el camió i ell encara no havia donat amb l'objecte perdut.
Lluny, ja es veia el vehicle girar la cantonada. Tres contenidors de tres carrers i ja estaven aquí. Ràpidament, introduí a braçades les deixalles dins el contenidor. Quina pena d'home!. Tot ell es confonia entre les immundícies. Si fos l'heroi d'un còmic Marvel es diria Cascàrriesman. Un trist espectacle. Va tenir temps de reomplir, més o menys l'abocador abans que arribés la brigada. L'arrossegà fins el garatge de casa seva i es tancà dins amb ell. Quan els homes de la neteja frenaren el vehicle, s'adonaren que el contenidor havia desaparegut. Un senyor amb una bossa de croissants els indicà on estava l'energumen que se'ls havia endut la porqueria. Aturaren el motor i tres individus vestits de taronja s'acostaren amb cara de pocs amics cap al pàrquing d'aquell desaprensiu. En el camí d'aproximació un d'ells relliscà amb una pell de plàtan, (què típic!), i caigué a terra. Això el va posar encara de més mala gaita. L'infeliç segrestador ho tenia clar.
-(El més veterà pica tres cops amb la punta del peu )Tu, figura! Torna el contenidor aquí fora. Es pot saber què fas?
- No. Marxeu!-digué el tipus rar.
- Què passa tio, que ets un busca-raons o què? -digué el més jovencell.
- I a tu que t'importa el que busco tros de quòniam.
- Et farem una cara nova-digué el de l'accident.
- Ah! ,siiiiiiii? us creieu molt forts, eh? taronjades!
- Cagon la....-una puntada de peu a la porta metàl·lica acompanyà l'expressió de ràbia.
- Escombriaires de merda, no em piqueu la porta que me la trencareu, inútils!
- Ara sí que has begut oli, surt del teu amagatall, mustrenco!
- No! Aneu a pastar fang!
- Es pot saber per què t'has endut el nostre contenidor?
- Vostre, de què? En tot cas de l'Ajuntament i a vosaltres no us importa pas el que jo estic fent, així que marxeu. No sortiré d'aquí fins que no trobi el que he vingut a buscar. -alçà el to de veu com si es dirigís a tota la comunitat de veïns i digué- Us ho juro que el trobaré!
- I què redimonis és, sonat!
- Si us ho dic em deixareu tranquil fins que el trobi?
- El cap de la brigadilla de la neteja va contestar sense consultar els seus companys.-Sí, sí
- Segur? Ho dieu de veritat?
- Ara va cridar enfurismat. Feia estona que havia perdut els nervis. -Síiiiiiiiii!
- Després d'un instant, suposo que de reflexió, es va sentir un filet de veu.-Un, un, un imperdible.
- Què? - Va dir el trio a l'uníson.
Tots tres es van mirar i sense fer cap comentari van girar cua cap al camió. Ja vindria algun " professional" a tractar amb aquell paio. Pobre!
Mentre arrencava el camió es sentia una veu llunyana i cada cop més apagada:

"No l'he pogut perdre" "No l'he pogut perdre, és imperdible". "És imperdible"