No em surt res.

Bones!!
Com estem?? M'has dit que entri i aquí estic, llegint-te!
Aquest poema està molt bé, com ha comentat abans la Llibre xD (que io no sabia que era una noia!)
Doncs això, que jo m'hi he trobat molts cops... que no em surt res.... de fet, ja tinc un poema amb la mateixa temàtica... tot i que més cutrillo jejejeje!!!
Bé, nueita... que ja estic millor eee!! Gràcies x preocupar-te!
ens veiem!!!
aNNNa.

Hola, Mistika!
Gràcies per haver-te entretingut amb la lectura d'algun dels meus poemes. I ja que m'ho demanaves... aquí em tens, disposada a provar de comentar algun dels teus. Tot sigui dit, t'avanço que malgrat que aquí publico poesia, no em considero gaire entesa, en la matèria.
Però som-hi!
Aquest poema teu, a simple vista, pot semblar senzill. Senzill perquè en definitiva no "explica" res. Res? Sí: aquesta és, per a mi, la paraula clau. La repetició constant de "res" és el que transmet la sensació de buidor. I d'aquí anem a l'issolament del poeta, que s'enfronta amb la necessitat d'escriure, per una banda, perquè la seva ànima li ho demana. Però per altra banda troba el pensament desert, i les paraules no flueixen.
A mi m'ha agradat, potser perquè sovint m'he trobat en la mateixa situació que descrius.
Vaig a passejar per algun altre poema teu, a veure què trobo.
Ciao!