no em deixis aquí

Pujava pel carrer Ciutadans, de Girona. Bé, dic pujava perquè caminava en direcció a la catedral, i clar, tenia la sensació d'anar de pujada.
Em volia treure de sobre un avorriment mortal i el no saber què fer sola. Ultimament, tot m'anava de pujada a mi, com si no sabés viure sense tenir algú al costat. Només m'havia d'ocupar de mi, no hauria de ser tan difícil. Jo sóc la persona que més conec... o no era així? no, abans no era així, no em coneixia més que a qualsevol que passés pel carrer.
Potser que torni a agafar el fil, no?
Anava pel carrer Ciutadans, ja recordo. No volia entrar a cap més botiga, la Visa treia fum, així que només caminava. Mirava enlaire, acostumo a descobrir detalls que em sorprenen mirant cap a dalt. Girona la miro amb ulls de turista, sempre li trobo nous encants.
Vaig arribar a la Fontana d'Or, un bon lloc per veure exposicions, i com que no tenia res més a fer, hi vaig entrar per inèrcia. De sobte, s'em van esborrar del cap totes les pujades, la solitud i la tristor.
Hi havia una exposició de plomalls d'aquells llargs, dels indis, artesania pura i d'uns quants anys enrere. Hi vaig entrar amb il.lusió i curiositat per intentar esbrinar com ho feien. Estaven descolorits, el temps no perdona, ara no recordo de quins anys eren, però en tenien molts més que jo.
Tancats en vitrines, resultaven espectaculars amb els llums dels focus que tenien a sobre. Vaig mirar tot el que estava exposat a la sala de dalt amb admiració, quasi sense respirar. Pensava que m'hagués agradat veure com ho feien. A baix hi havia una altra sala, així que vaig baixar per aquella escala de cargol que sempre m'ha semblat massa estreta.
Tot va ser arribar a baix i obrir un pam de boca. Qui havia preparat aquella exposició havia fet una bona feina. Les parets negres, tot a les fosques, només hi havia els focus que il.luminaven les vitrines. En aquell moment, a baix no hi havia ningú, fantàstic! podria gaudir d'aquelles meravelles jo soleta. Vaig començar a caminar cap a la dreta, envejant secretament la facilitat que semblava que els indis tenien per fer aquells plomalls. Intentava descobrir de quina manera...
De cop, tenia una suor freda per l'esquena i una esgarrifança em va pujar pel clatell. Amb els peus com clavats a terra, no em podia moure, i em va arribar, com si fos una bufada de tramuntana, una sensació de tristor infinita. Era com un pou negre, sense fi, i el sentia darrera meu. Mentre em fregava els braços intentant reaccionar, vaig gosar girar el cap.
Hi havia dues vitrines darrera meu, però tot el que jo sentia, venia de la del final.
No podia ser, a veure, estava somiant o què passava?
M'hi vaig acostar molt poc a poc i em vaig parar davant, ben a prop. No em creia el que notava i no em podia creure que no hagués marxat corrents.
D'aquella vitrina no sortia tristor i prou, eren plors, algú... qui? ni idea. Algú estava tan trist que no podia deixar de plorar. Jo no escoltava res, només ho notava, clarament. Era una tristor que feia mal, un buit en el cor increïble...
Em vaig trobar plantada allà davant, mirant com hipnotitzada, i lentament, unes llàgrimes em baixaven galtes avall.
Què passa? què és això? em preguntava. La resposta va arribar ràpid...
- Vull venir amb tu, no em deixis aquí - més plors.
Llavors sí que vaig reaccionar, cames ajudeu-me. Només volia sortir d'allà, sortir al carrer, respirar, deixar de sentir allò. No podia trobar la sortida, estava plorant, tremolant de fred i de por. I quan per fi vaig ser fora, no deixava de donar les gràcies a qui fos per haver aturat tota aquella angoixa.
A les mans encara tenia la propaganda dels plomalls i al arribar a casa, la vaig penjar al costat d'un pòster que tenia, dels indis.
Què havia passat? ni ho vaig entendre aquell dia ni ho entenc ara. Però quan ho recordo, encara s'em posen els pèls de punta per tot el cos i m'entra una fred...
Potser que vagi a buscar un cafè.

llumdenit