"NO ARRIBIS TARD"

Un relat de: Materile


NO ARRIBIS TARD

La Karen va sentir el despertador i inconscientment el va parar. Sabia que hi havia el perill d’adormir-se una altra vegada, però ho va fer. No suportava les ordres i el despertador donava ordres.

-Ui!, que tard! M’he endormiscat i ara em tocarà córrer.

D’un bot va saltar del llit. Tot ho va fer molt de pressa: es va posar els pantis procurant que s’ajustessin sobre aquelles llargues cames. Era prima però tenia un cos atlètic, es va pentinar aquells cabells llargs i foscos que feien ressaltar els seus ulls blaus com el mar, i per acabar es va prendre un bol de llet amb cereals. El seu abillament va durar poc més de deu minuts.

S’havia d’espavilar si no volia fer tard i que els seus companys de la ràdio s’enfadessin. D’aquí a vint minuts començava la tertúlia radiofònica que conduïa: “No arribis tard”.

Era una bona locutora, però molt agressiva; els seus contertulians li tenien por. El seu passat l’havia marcada. La Karen era adoptada. La seva mare l’havia abandonat quan tenia tres anys, no podia cuidar-la ni tenia diners: era drogoaddicta. Malgrat tenir uns pares adoptius que l’ajudaven en tot, no van aconseguir que superés els seus primers anys de vida.

Va sortir esperitada de casa seva, en una mà duia una sabata de taló alt que encara no s’havia posat, i en l’altra, la clau que intentava posar al pany per tancar la porta, i una bossa gran plena de papers i apunts, que li havien de servir per fer la seva tertúlia.

Quan ja era al carrer es va recordar que no havia pensat a donar un cop d’ull al diari, a l’apartat de l’horòscop. No sortia mai de casa sense haver-lo llegit. No li agradaven les sorpreses de la vida, li agradava tenir-ho tot controlat. Feia tard, però ja no venia de cinc minuts, els seus companys ja la cobririen i s’ho cobrarien amb un petó. Va tornar enrere, havia de llegir l’horòscop.

-El que em faltava, ara no trobo les claus! ¬ -la seva bossa era una olla de cols. Quan comences malament..., ara on és el diari?, ah, sí... ja el tinc!

Va passar unes quantes pàgines buscant l’horòscop del dia fins que el va trobar : “ Avui serà un dia en què tot pot sortir malament: no sabràs controlar el temps, procura no arribar tard a la feina i vés en compte amb un company perquè pot ser que s’enfadi”.

-Uf!!, l’horòscop és una superstició.

La Karen va sortir de casa seva pensant que aquelles prediccions podien ser certes, però que la majoria de les vegades no l’encertaven.

Va haver de córrer per no perdre l’autobús, una correguda en va perquè just quan arribava a la parada de l’autobús va veure com se n’anava… Havia estat dèbil, el temps corria sense esperar-se, i just avui faria tard al programa: “No arribis tard”.


MATERILE

Comentaris

  • Un relat com[Ofensiu]
    free sound | 17-02-2012 | Valoració: 10

    un despertador que desperta.
    No ens adormim mai.
    Amb els ulls oberts.
    Avanti. Sense pressa, sense pausa.
    La vida un regal. Bon relat el teu també.

  • Resposta[Ofensiu]
    Materile | 10-11-2011

    Estimada Unaquimera,

    Repassant el comentari del conte "No arribis tard", no puc deixar de comentar-te que ets única captant la psicologia dels personatges, en aquest cas, el de la Karen i totes les circumstàncies i escenes. Sí, era això el que volia fer patent: la paradoxa que tan bé has copsat.

    Una abraçada,

    Materile

  • Causes i conseqüències [Ofensiu]
    Unaquimera | 04-11-2011

    Arribo de seguida fins aquí, per continuar llegint relats teus, ja que no vull que em passi com a la Karen... ;-))

    De fet, diria que la protagonista ha anat acumulat punts des del començament de la narració, de tal manera que s’ha guanyat a pols haver quedat palplantada a la vorera ... al menys, així me la imagino!
    La “veig” boquejant a la parada de l’autobús, amb els seus “cabells llargs i foscos” mig embullats per la correguda, amb “els seus ulls blaus com el mar” sota les celles arrufades per la irritació de comprovar que la “superstició” l’havia encertada en el seu cas, i sense voler tenir una clara consciència de què ella sola és la responsable.
    Fins i tot, sense adonar-se de la paradoxa existent entre la seva actuació i el nom del programa que dirigeix.

    I això em fa pensar... sempre passa que veiem lògic el que els passa als altres, distingint causes i conseqüències, mentre no veiem tan clar el que ens passa a nosaltres, quan som els implicats directes, oi?

    T’envio una abraçada puntual,
    Unaquimera

  • ben portat el relat[Ofensiu]
    joandemataro | 22-09-2011 | Valoració: 10

    amb ritme i un fil conductor que comença i tanca en un cercle. A més hi ha molt bones descripcions.

    molt bé maite, me n'alegro de poder llegir-te

    fins la propera
    j

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: