Cercador
Nit de comiat
Un relat de: Martí Ayats i Serra- Compartir:
Tornar al lloc que et feia por, et renova, nano.
Retrobar-te amb la persona que t'encantava tan que et vas perdre, et renova, nano.
Passar altre cop pel que et feia abaixar el cap i encongir-te, et renova, nano.
Ens frustrem per entendre'ns perquè la gent ens entengui, no fem res per nosaltres.
Sempre hem de fer coses que la gent també faci.
Sempre necessitem similituds per sentir-nos còmodes.
Pensem que ser diferents ens fa interessants perquè ens comparem amb la resta, però quan no hi sigui la resta serà quan tindrem difícil la convivència amb nosaltres mateixos perquè no ens serveix de res sorprendre'ns si no ho podem explicar.
Tot canvi en nosaltres és una nova perspectiva que la gent tindrà de nosaltres i això ens motiva, nano, ens il·lusiona fer de la nostra vida una pel·lícula.
Però fer-ne una pel·lícula que no mirarà ningú, ja costa més.
I aquest és un dels meus objectius: viure la meva vida com si fos una puta pel·lícula amb el puto cinema buit.
No sé com desfer-me d'aquesta persona que no conec. Miri on miri hi ha males mirades cap a aquest tio. Miri on miri hi ha algú que agafa a un conegut pel clatell murmurant-li ves a saber què a l'orella. Esclaten a riure sis persones de cop. Em miren amb complicitat, saben el que és no poder parlar i no parar d'assentir. Ja no sé quina puta cara posar.
Surto fora del menjador on he quedat atrapat, arribo al rebedor i penso a entrar a l'habitació de l'esquerra però sento reguetón de fons i quatre veus femenines fotent crits, ho evito.
Surto al jardí. La taula de vidre està plena de cerveses i, mal assegut en una cadira de plàstic, l'Adri, el meu amic dels estius, el fill de la germana de la llogatera d'aquesta casa. Em mira fent l'indi. Riurem una estona.
Tres cerveses. Quatre. Fotem escàndol.
Surten dues senyores de la porta d'entrada de la casa, una d'elles mou els braços amunt i avall, aplaudint a l'altra, que s'agenolla com qui demana matrimoni i fa petar el bastó del confeti. Embogeixen. Miro a l'Adri amb els ulls ben oberts i ens enriolem.
De sobte, sento el meu nom. Ve de la foscor del jardí. M'aixeco de la cadira ajudant-me amb la taula.
És el veí, en Ricard, el tiet de l'Adri. Amb una veu de tro, em pregunta com estic després de tirar-me fum del puro que no hi ha nit que es salti. Li responc que intentant aprendre a viure aquesta barreja de nit de Sant Joan cutre i festa de comiat depriment.
Em diu que ell no volia convidar l'ex de l'Irene. El que m'ha fotut la xapa, penso. Però que es veu que fa res el van detenir fent autoestop a l'AP-7 i l'han hagut d'acollir entre llibres d'autoajuda perquè els seus pares no en volen saber res.
Li dic que no es preocupi, que he après a no escoltar i que ell hauria de fer el mateix.
La Glòria sempre serà la Glòria i jo sempre seré jo. No es poden canviar els hàbits després de trenta anys repetint-los. I oblidante de lidiar amb la por, afegeixo. Som gent antiquada, continua. De la de sempre, vaja. No tindria cap sentit que de cop i volta no ens féssim cas i reneguéssim de la importància de picar pedra per repetir la felicitat que hem vist en els altres durant tant temps perquè no sabem fer altra cosa.
Per repetir la felicitat que hem vist en els altres. Collons, Pau, per què m'ho fas, això?
No sé què m'has fet que ara em surten aquestes merdes vitalistes de la boca.
Visc una vida molt allunyada de totes aquestes idees que dius que tens quan ens veus, no m'atabalis amb hipnosis, nano. Mira que deixar-te adoctrinar per un nano de merda.
Mira, te la torno: quan tornis de Nova York, quan t'hagis muntat la història de t'hagis muntat, la família et perseguirà i de la família no te n'escapes. No ens podràs pas driblar amb cap dels teus valors. Algú sense família no té origen, no té memòria, xaval. Va, fes una calada, hòstia.
M'agafa pel clatell amb la mà pelada de tan fumar i caminem cap al porxo de l'entrada on s'han multiplicat per tres les dues senyores del confeti i l'Adri hi està atrapat.
Ens plantem a la porta d'entrada. En Ricard apaga el puro al seu cendrer de plata i el deixa a l'ampit de la finestra mentre fa la porra al veí del costat, que porta l'altaveu del reguetón a sota el braç i balla amb un moviment de cadera que ningú sabia que dominava.
En Ricard m'agafa el cap amb les dues mans i intenta dir-me alguna frase èpica en anglès però només se li acut "good night for you, bitch" i em clava un parell de cops de mà carinyosos a la cara.
Em miro l'Adri, que em diu "come here, bitch".
Retrobar-te amb la persona que t'encantava tan que et vas perdre, et renova, nano.
Passar altre cop pel que et feia abaixar el cap i encongir-te, et renova, nano.
Ens frustrem per entendre'ns perquè la gent ens entengui, no fem res per nosaltres.
Sempre hem de fer coses que la gent també faci.
Sempre necessitem similituds per sentir-nos còmodes.
Pensem que ser diferents ens fa interessants perquè ens comparem amb la resta, però quan no hi sigui la resta serà quan tindrem difícil la convivència amb nosaltres mateixos perquè no ens serveix de res sorprendre'ns si no ho podem explicar.
Tot canvi en nosaltres és una nova perspectiva que la gent tindrà de nosaltres i això ens motiva, nano, ens il·lusiona fer de la nostra vida una pel·lícula.
Però fer-ne una pel·lícula que no mirarà ningú, ja costa més.
I aquest és un dels meus objectius: viure la meva vida com si fos una puta pel·lícula amb el puto cinema buit.
No sé com desfer-me d'aquesta persona que no conec. Miri on miri hi ha males mirades cap a aquest tio. Miri on miri hi ha algú que agafa a un conegut pel clatell murmurant-li ves a saber què a l'orella. Esclaten a riure sis persones de cop. Em miren amb complicitat, saben el que és no poder parlar i no parar d'assentir. Ja no sé quina puta cara posar.
Surto fora del menjador on he quedat atrapat, arribo al rebedor i penso a entrar a l'habitació de l'esquerra però sento reguetón de fons i quatre veus femenines fotent crits, ho evito.
Surto al jardí. La taula de vidre està plena de cerveses i, mal assegut en una cadira de plàstic, l'Adri, el meu amic dels estius, el fill de la germana de la llogatera d'aquesta casa. Em mira fent l'indi. Riurem una estona.
Tres cerveses. Quatre. Fotem escàndol.
Surten dues senyores de la porta d'entrada de la casa, una d'elles mou els braços amunt i avall, aplaudint a l'altra, que s'agenolla com qui demana matrimoni i fa petar el bastó del confeti. Embogeixen. Miro a l'Adri amb els ulls ben oberts i ens enriolem.
De sobte, sento el meu nom. Ve de la foscor del jardí. M'aixeco de la cadira ajudant-me amb la taula.
És el veí, en Ricard, el tiet de l'Adri. Amb una veu de tro, em pregunta com estic després de tirar-me fum del puro que no hi ha nit que es salti. Li responc que intentant aprendre a viure aquesta barreja de nit de Sant Joan cutre i festa de comiat depriment.
Em diu que ell no volia convidar l'ex de l'Irene. El que m'ha fotut la xapa, penso. Però que es veu que fa res el van detenir fent autoestop a l'AP-7 i l'han hagut d'acollir entre llibres d'autoajuda perquè els seus pares no en volen saber res.
Li dic que no es preocupi, que he après a no escoltar i que ell hauria de fer el mateix.
La Glòria sempre serà la Glòria i jo sempre seré jo. No es poden canviar els hàbits després de trenta anys repetint-los. I oblidante de lidiar amb la por, afegeixo. Som gent antiquada, continua. De la de sempre, vaja. No tindria cap sentit que de cop i volta no ens féssim cas i reneguéssim de la importància de picar pedra per repetir la felicitat que hem vist en els altres durant tant temps perquè no sabem fer altra cosa.
Per repetir la felicitat que hem vist en els altres. Collons, Pau, per què m'ho fas, això?
No sé què m'has fet que ara em surten aquestes merdes vitalistes de la boca.
Visc una vida molt allunyada de totes aquestes idees que dius que tens quan ens veus, no m'atabalis amb hipnosis, nano. Mira que deixar-te adoctrinar per un nano de merda.
Mira, te la torno: quan tornis de Nova York, quan t'hagis muntat la història de t'hagis muntat, la família et perseguirà i de la família no te n'escapes. No ens podràs pas driblar amb cap dels teus valors. Algú sense família no té origen, no té memòria, xaval. Va, fes una calada, hòstia.
M'agafa pel clatell amb la mà pelada de tan fumar i caminem cap al porxo de l'entrada on s'han multiplicat per tres les dues senyores del confeti i l'Adri hi està atrapat.
Ens plantem a la porta d'entrada. En Ricard apaga el puro al seu cendrer de plata i el deixa a l'ampit de la finestra mentre fa la porra al veí del costat, que porta l'altaveu del reguetón a sota el braç i balla amb un moviment de cadera que ningú sabia que dominava.
En Ricard m'agafa el cap amb les dues mans i intenta dir-me alguna frase èpica en anglès però només se li acut "good night for you, bitch" i em clava un parell de cops de mà carinyosos a la cara.
Em miro l'Adri, que em diu "come here, bitch".