20 minuts

Les 8.25 del matí. Amb els cinc dits de la mà esquerra m'estiro la màniga de la dessuadora, que la tenia arremangada. Ah, que hi ha un rellotge al meu davant, al fons, però, a l'alçada dels cartells de propaganda dels pròxims concerts de la ciutat, a l'altra banda de la via. Tinc bona vista però penso lent, de vegades. No és que sigui ximple, no ho crec, no m'ho ha dit mai ningú. Dec pensar lent en situacions de costum, com que em relaxo perquè m'ho conec ja que és el que faig diàriament suposo que penso en altres coses, però no estic nerviós. No m'hi noto, almenys. O ho estic i no me n'adono perquè em concentro més en l'exterior que en l'interior. No ho sé.

És clar, tothom em mira. S'entén. S'entén com em sento, vull dir. No s'entén perquè em miren. Però és deduïble. És clar que és deduïble.
Aquell era l'únic cartell dels pròxims concerts de la ciutat. I el meu voltant i tot l'entorn en què em trobo sembla que sigui un collage del tema que ningú parla però tothom tem, la principal reflexió que avui dia fa tothom en entrar als llocs on hi ha gent.

Quan la gent es consciencia de la mortalitat és quan trontolla, la por només hi és quan hi ha una cosa que és tan bona que patim per si s'acaba, patim per la durada del temps, patim i no sabem com viure el moment perquè si el vivim, el temps vola. Llavors, preferim reflexionar i patir molt temps o preferim gaudir de les coses bones sense conèixer les dolentes convertint una hora en un instant?

En Gos no es separa de mi perquè és el que fa cada dia, és el seu costum. Les orelles se li han mogut, queden pocs segons perquè arribi el metro però encara no se sent.
Són les 8.27. No hi ha gaire gent als vagons. O perquè és massa d'hora i és dissabte o perquè la gent trontolla massa.

Dins del metro tothom em mira, no es tallen, els és igual que es noti. Al final del vagó on he pujat amb en Gos, un nen juga a pilota. Però no se sent gaire el so de la pilota botant. Només se sent el so del metro, el frec de les rodes amb les vies, el que fa l'aire quan xoca amb les parets del túnel després de l'impuls que rep xocant amb les parets del metro.
Ara mateix només em miro en Gos, que es mira el nen. L'únic que ens agrada tan a ell com a mi de l'entorn actual. És l'única persona que passa de tot, que té el cap únicament en fer el que li ve de gust i no pensa en els altres. L'adoro, ara mateix. Deu tenir uns deu anys. L'edat en què la vergonya sol aparèixer. Però no sembla que en tingui gaire. Recordo que jo, a la seva edat, era molt tímid.
Sempre he pensat que voldria que el meu fill, si en tinc, o qualsevol altre nen o nena que neixi al meu voltant, tingui una cosa que poca gent té o li falti alguna cosa que molta gent té. M'agradaria pensar que aquest nen no en té, de vergonya, ni d'ell ni de ningú. Un nen que se'm pugui acostar sense tenir al cap el pensament que tothom té quan em veu. Fins i tot, un infant que la diferència l'atrau i la normalitat l'irrita. Sense prejudicis. Sense pors.

De cop, la cua d'en Gos es mou. S'aixeca. No el porto lligat perquè sé que no se'm separarà però se'm separa. És el nen.
La gent que se'l mira, el miren preocupats. Els que dormen es desperten pels bords juganers d'en Gos, que juga amb ell, i em miren fixament. La que sembla la mare del nen el ve a buscar evitant la meva mirada. Se l'emporta fins a mig camí d'on eren però en Gos el crida amb ganes de jugar i el nen li fa cas. La que sembla la germana gran del nen agafa pel braç a la mare, traient perill a la situació.
Quina ràbia. De veritat. La mare i la gent. I quina alegria els dos infants.

Absort en els meus pensaments, noto un cop al peu dret. Abaixo la mirada. És la pilota. Apujo la mirada. El nen està rient i em mira amb ganes de jugar. En Gos no para de moure la cua mirant-me, també, com em mira quan vol menjar.

A la propera parada baixem, Gos. Ara no em mira ni mou la cua però està enganxat a mi.
Feia temps que no el veia tan content amb una persona que no fos jo. El nen ens ha deixat fa dues parades. El metro comença a frenar, la gent s'aixeca tranquilament, sense dir-se res, trontollant. Se sent gent recordant la distància necessària.
Sense voler, trepitjo el darrere de la sabata del senyor que tinc davant meu. Se'm gira. Em disculpo. Es gira cap endavant sense dir-me res però fa un gest perdonant-me. Llavors es torna a girar mirant-me com si ja m'hagués vist abans i es torna a girar cap endavant, tot nerviós, i fa un pas cap a la paret per distanciar-se més de mi, encara que s'hagi d'apropar als altres.

Posant el peu a l'andana, el primer que veig al fons és un rellotge. Ara no m'he arremangat. Les 8.46 i tot ple de cartells del famós, maleït, temut i microscòpic virus.

M'acaba de passar el mateix que m'ha passat amb aquell home al metro però amb una nena petita, potser més que el nen d'abans. Però aquest cop, aquesta nena és diferent. No m'ha fet sentir bé com aquell nen. Semblava perduda i en veure'm ha fet un crit i se n'ha anat corrent sense saber on anava. Els pares l'han agafada i l'han tranquilitzada.
N'estic fart, marxem, Gos.
Pujant l'escala cap a l'exterior, m'imaginava la resposta del nen quan, al cap d'un temps, els seus pares li recordessin el moment del metro.
Era nan, aquell noi.
Ja ho sé. - tot botant la pilota.