Cercador
El vertigen de l'oasi
Un relat de: Martí Ayats i Serra- Compartir:
El músic trapella és el primer en aparèixer a escena. Però no apareix carismàtic com fa una estona. Apareix temorós. Es mostra com qui es troba pressionat per una gran afició que espera alguna cosa sorprenent d’ell en silenci.
El pallasso del circ l’anima des de l’escena menys il·luminada tot cridant-lo amb els braços celebrant el seu moment.
El músic ja no és algú que corre perill. El músic té algú que li dona suport i això ha alleujat al públic.
Abans, el públic més sensible sentia una tensió, un neguit. La de qui recorda les vegades que ha tingut aquell sentiment tan potent, aquella veueta que l’avisa que s’ha d’espavilar per guanyar-se el respecte de la resta per sobreviure. I coincidia que només li passava al públic adult.
El pallasso i el músic es comuniquen en un codi que ningú fa servir però que tothom entén mentre, de mica en mica, construeixen a escena la història d’un joc amb cada vegada més imaginació però menys difícil de dibuixar-lo al cap de qualsevol que els observi uns segons.
El pallasso li ha fet tres o quatre cops la mateixa broma i ara el músic ja es coneix l’estratègia.
El públic se’l mira d’una altra manera. És tímid, però és llest. S’ha atrevit a mostrar-se fràgil davant d’una cinquantena de persones, ha demostrat que el ridícul es pot païr en qüestió de segons, i ara ha demostrat que també és algú que es veu còmode en comunitat, que té ganes de relacionar-se i de ser tan trapella com abans de començar l’espectacle.
És el moment. Ara que ningú està exclòs del centre, toca participar.
Jo estic una mica nerviós per sortir a escena.
Noto que he de dir alguna cosa, però en el codi de sons i gestos del pallasso i el músic.
No em sento prou generós fent mirades carinyoses i divertides a la vegada que dignes.
Noto que m’he de justificar però, no ho sé, a la vegada trobo molt íntim i pertinent no fer-ho.
Com si donéssim per fet que ens hem entès tots plegats sense haver de fer parafernàlies i això ens fa gairebé germans.
Comença la música del final dels gags del músic trapella.
Hi ha pares i mares i alguns nens que estaven drets al seu seient i s’han assegut tot rient de les bromes que els ha fet el músic quan els ha fet participar.
La gent de les files del voltant se’ls miren, també rient.
El músic ha pogut dibuixar al cap del públic un personatge indefens amb la intenció de conquerir el poder amb una artesania gens amenaçadora.
Amb quinze minuts s’ha polit tots els defectes de l’expectativa.
Ara ve la part difícil, però: s’ha de tornar a generar un imaginari. Un altre viatge.
És molt difícil aixecar-ho com ho ha fet el músic.
La distància que té un acròbata amb el públic complica el triomf de l’espectacle.
Tothom pateix pel que pot passar. El sentit del dolor batega entre els seients.
Primer som dos que entrem.
Ens col·loquem un a cada punta de l’escenari.
Ens concentrem en escalfar els músculs mentre juguem a ensenyar la confiança que es pot tenir en un cos àgil i ferm, i que divertit que és.
Ara un puja sobre les espatlles de l’altre, ara afegim pilotes i aros.
N’han entrat dos més, els donem la benvinguda, el públic aplaudeix.
Admiració. Molta admiració. Algun crit sord, uns quants sospirs, força tensió i somriures d’il·lusió davant la màgia. Els braços s’abracen, alguns buscant refugi, d’altres l’adrenalina davant el perill.
S’està refredant la relació del públic amb l’espectacle. Saben que estem en forma però també saben que el diàleg s’ha mort per culpa de la concentració que necessitem. Una mil·lèssima de segon mal lligada entre acròbates o una pilota mal agafada i el perdem, l’espectacle el perdem.
Un focus il·lumina l’alçada des d’on baixen els trapezis.
L’hora dels trapezistes.
Els altres dos quedem en segon pla.
Me’ls miro, sento el so de la fusta grinyolant, miro el públic. A les primeres files, una nena plora. Els pares discuteixen a peu dret qui es queda i qui surt fent un breu murmuri al voltant de la grada. El pare, a dins amb els nens, la mare, a fora amb la nena. Els de davant i els de darrere els avisen fent silenci.
Comença l’espectacle aeri. Sembla que els tècnics de so han apujat el volum de la música com a atmosfera escènica. Els dos trapezistes han entrat en una bombolla artística. Torna la màgia.
Noto una claror a la dreta. S’ha il·luminat el lateral de la grada on feien xivarri. Entren la mare i la nena, que es frega els ulls humits. L’aclapara la coreografia que tracen al cel del circ.
La seva mare l’estira per anar a seure però ella prefereix contemplar-ho al marge del públic.
Els dos artistes dominen el protagonisme.
Recorren de dalt a baix l’àrea escènica amb una elegància que el públic no entén per molt que l’estudiï.
Si quan són a baix un s’agafa als turmells de l’altre, ara són a dalt i s’intercanvien el trapezi.
Esperen que la inèrcia actuiï per fer un canvi de sentit.
Músculs tibats, ossos encaixats.
Finalment, deixen anar mig cos avall i completen dos balancejos.
Nens emocionats davant l’impossible.
Aplaudiments i xiulets.
Pausa.
La gent que va a prendre l’aire se’ls veu baixant les escales agafant els nens i nenes pel braç amb bastanta més preocupació per la seguretat que quan han entrat. Els que es queden, comparteixen l’adrenalina residual de l’explosió d’energia que acaben de veure. Ulls ben oberts. Cares anestesiades a l’inici, ara s’estiren i es contrauen. Braços acompanyant el carisma que els ha nascut de cop i volta. Cames nervioses fan vibrar la grada.
Sona la música de retorn a l’espectacle. Segona part.
Tothom a lloc.
Hi ha un ambient diferent. Com si s’hagués passat una primera prova i ara s’encarés el que queda amb menys ànsia però amb més complicitat, amb un saber entomar i acompanyar l’art.
De les cortines en surt el pallasso.
Com el músic trapella, surt amb els ulls de qui veu un món en cada una de les mirades que se li claven.
Però ell no s’empetiteix. Ell rep aquella concentració i la porta pertot arreu recorrent tot l’escenari amb crits de benvinguda, amb l’ànima de l’amfitrió que sap acomodar el foraster i oferir-li tot allò que li anirà bé.
Els nens responen amb la intensitat que el pallasso busca. Alguns adults s’hi afegeixen.
Després de saludar els convidats, encadena gag rere gag.
Parodia la poca destresa i el poc sentit del ridícul que una persona gran pot transmetre. Diàlegs que encenen la canalla. Amb un posat cansat i no gaire elegant, una cara innocent i uns moviments vastos, el pallasso aconsegueix fer entrar a tothom al fil conductor de la millor comèdia.
En acabat, el pallasso s’acomiada del públic amb una cançó enganxosa que els quedarà al cap durant dies.
Ara ve la mediadora. La pallassa tanca l’espectacle. Els nens es sorprenen en veure que ella sí que parla. Parla com ells. Somriures i aplaudiments. Han viscut la poesia en un lloc que acabarà sent sagrat per ells. No es poden aguantar i alguna cosa es trenca dins seu. Busquen l’abraçada dels pares.
El pallasso del circ l’anima des de l’escena menys il·luminada tot cridant-lo amb els braços celebrant el seu moment.
El músic ja no és algú que corre perill. El músic té algú que li dona suport i això ha alleujat al públic.
Abans, el públic més sensible sentia una tensió, un neguit. La de qui recorda les vegades que ha tingut aquell sentiment tan potent, aquella veueta que l’avisa que s’ha d’espavilar per guanyar-se el respecte de la resta per sobreviure. I coincidia que només li passava al públic adult.
El pallasso i el músic es comuniquen en un codi que ningú fa servir però que tothom entén mentre, de mica en mica, construeixen a escena la història d’un joc amb cada vegada més imaginació però menys difícil de dibuixar-lo al cap de qualsevol que els observi uns segons.
El pallasso li ha fet tres o quatre cops la mateixa broma i ara el músic ja es coneix l’estratègia.
El públic se’l mira d’una altra manera. És tímid, però és llest. S’ha atrevit a mostrar-se fràgil davant d’una cinquantena de persones, ha demostrat que el ridícul es pot païr en qüestió de segons, i ara ha demostrat que també és algú que es veu còmode en comunitat, que té ganes de relacionar-se i de ser tan trapella com abans de començar l’espectacle.
És el moment. Ara que ningú està exclòs del centre, toca participar.
Jo estic una mica nerviós per sortir a escena.
Noto que he de dir alguna cosa, però en el codi de sons i gestos del pallasso i el músic.
No em sento prou generós fent mirades carinyoses i divertides a la vegada que dignes.
Noto que m’he de justificar però, no ho sé, a la vegada trobo molt íntim i pertinent no fer-ho.
Com si donéssim per fet que ens hem entès tots plegats sense haver de fer parafernàlies i això ens fa gairebé germans.
Comença la música del final dels gags del músic trapella.
Hi ha pares i mares i alguns nens que estaven drets al seu seient i s’han assegut tot rient de les bromes que els ha fet el músic quan els ha fet participar.
La gent de les files del voltant se’ls miren, també rient.
El músic ha pogut dibuixar al cap del públic un personatge indefens amb la intenció de conquerir el poder amb una artesania gens amenaçadora.
Amb quinze minuts s’ha polit tots els defectes de l’expectativa.
Ara ve la part difícil, però: s’ha de tornar a generar un imaginari. Un altre viatge.
És molt difícil aixecar-ho com ho ha fet el músic.
La distància que té un acròbata amb el públic complica el triomf de l’espectacle.
Tothom pateix pel que pot passar. El sentit del dolor batega entre els seients.
Primer som dos que entrem.
Ens col·loquem un a cada punta de l’escenari.
Ens concentrem en escalfar els músculs mentre juguem a ensenyar la confiança que es pot tenir en un cos àgil i ferm, i que divertit que és.
Ara un puja sobre les espatlles de l’altre, ara afegim pilotes i aros.
N’han entrat dos més, els donem la benvinguda, el públic aplaudeix.
Admiració. Molta admiració. Algun crit sord, uns quants sospirs, força tensió i somriures d’il·lusió davant la màgia. Els braços s’abracen, alguns buscant refugi, d’altres l’adrenalina davant el perill.
S’està refredant la relació del públic amb l’espectacle. Saben que estem en forma però també saben que el diàleg s’ha mort per culpa de la concentració que necessitem. Una mil·lèssima de segon mal lligada entre acròbates o una pilota mal agafada i el perdem, l’espectacle el perdem.
Un focus il·lumina l’alçada des d’on baixen els trapezis.
L’hora dels trapezistes.
Els altres dos quedem en segon pla.
Me’ls miro, sento el so de la fusta grinyolant, miro el públic. A les primeres files, una nena plora. Els pares discuteixen a peu dret qui es queda i qui surt fent un breu murmuri al voltant de la grada. El pare, a dins amb els nens, la mare, a fora amb la nena. Els de davant i els de darrere els avisen fent silenci.
Comença l’espectacle aeri. Sembla que els tècnics de so han apujat el volum de la música com a atmosfera escènica. Els dos trapezistes han entrat en una bombolla artística. Torna la màgia.
Noto una claror a la dreta. S’ha il·luminat el lateral de la grada on feien xivarri. Entren la mare i la nena, que es frega els ulls humits. L’aclapara la coreografia que tracen al cel del circ.
La seva mare l’estira per anar a seure però ella prefereix contemplar-ho al marge del públic.
Els dos artistes dominen el protagonisme.
Recorren de dalt a baix l’àrea escènica amb una elegància que el públic no entén per molt que l’estudiï.
Si quan són a baix un s’agafa als turmells de l’altre, ara són a dalt i s’intercanvien el trapezi.
Esperen que la inèrcia actuiï per fer un canvi de sentit.
Músculs tibats, ossos encaixats.
Finalment, deixen anar mig cos avall i completen dos balancejos.
Nens emocionats davant l’impossible.
Aplaudiments i xiulets.
Pausa.
La gent que va a prendre l’aire se’ls veu baixant les escales agafant els nens i nenes pel braç amb bastanta més preocupació per la seguretat que quan han entrat. Els que es queden, comparteixen l’adrenalina residual de l’explosió d’energia que acaben de veure. Ulls ben oberts. Cares anestesiades a l’inici, ara s’estiren i es contrauen. Braços acompanyant el carisma que els ha nascut de cop i volta. Cames nervioses fan vibrar la grada.
Sona la música de retorn a l’espectacle. Segona part.
Tothom a lloc.
Hi ha un ambient diferent. Com si s’hagués passat una primera prova i ara s’encarés el que queda amb menys ànsia però amb més complicitat, amb un saber entomar i acompanyar l’art.
De les cortines en surt el pallasso.
Com el músic trapella, surt amb els ulls de qui veu un món en cada una de les mirades que se li claven.
Però ell no s’empetiteix. Ell rep aquella concentració i la porta pertot arreu recorrent tot l’escenari amb crits de benvinguda, amb l’ànima de l’amfitrió que sap acomodar el foraster i oferir-li tot allò que li anirà bé.
Els nens responen amb la intensitat que el pallasso busca. Alguns adults s’hi afegeixen.
Després de saludar els convidats, encadena gag rere gag.
Parodia la poca destresa i el poc sentit del ridícul que una persona gran pot transmetre. Diàlegs que encenen la canalla. Amb un posat cansat i no gaire elegant, una cara innocent i uns moviments vastos, el pallasso aconsegueix fer entrar a tothom al fil conductor de la millor comèdia.
En acabat, el pallasso s’acomiada del públic amb una cançó enganxosa que els quedarà al cap durant dies.
Ara ve la mediadora. La pallassa tanca l’espectacle. Els nens es sorprenen en veure que ella sí que parla. Parla com ells. Somriures i aplaudiments. Han viscut la poesia en un lloc que acabarà sent sagrat per ells. No es poden aguantar i alguna cosa es trenca dins seu. Busquen l’abraçada dels pares.