Focus

Em vaig llevar amb el baixos dels bafles.
Era el millor despertar per un nano de vint anys que l’únic que vol és sentir intensitat.
Passar del punt més alt al punt més baix de qualsevol emoció sense haver de raonar gaire.
Perquè quan penses, descartes. Adéu, sentiments. Si no reprimeixes les emocions amb les drogues o dormint sempre, les passes magres.
La lògica del context va en contra del que puguis sentir, sempre ha anat així. Mai cap emoció ha sigut corresposta amb el teu moment vital ni amb el de ningú.
Llavors, quan creixes i et penses que comences a saber de què va la vida i et sents jove i imparable i mires enrere i recordes amb una mirada tendra i conciliadora com vas patir, l’has liat: si estàs tranquil amb les teves emocions és que ja no en tens. Les emocions hi són per desequilibrar-te.
No et coneixes quan no pateixes.
Fa molta més por la mort del cor en vida.
M’agradava que la música no fos la que més m’agradava, m’agradava tenir dolor cervical i m’agradava tenir el meu amic Marc al seient del davant dient-me bon dia amb les paraules “va, Miquel, hòstia, espavila’t”.
Necessitava un cop de cap per les hores de carretera que m’esperaven al volant.
A ell tampoc no li fascinava aquell estil musical però no li agradava esperar-se.
Vam sortir de la furgoneta i vam buscar el camí del pàrquing de sorra que portava a l’entrada del festival Monegros.
Al cap de quinze minuts ben bons, pràcticament sense parlar, ja se m’havia refrescat el cap amb aquell fil d’aire fresc de primera hora d’un matí d’estiu, però continuava fotent una cara que em pesaven els ulls d’inflats que els tenia.
En certa manera, em posava al paper dels que no havien dormit i el cansament els matava l’interès per qualsevol interacció amb ningú i continuaven ballant sense ganes. Aquell ballar sense ganes del tecno. El reflex idoni d’algú en trànsit amb ell mateix. Aquell no donar-te importància a tu ni a ningú.

Començava a entendre el que deia la poca lletra d’una cançó que ja feia quatre minuts que sonava, però no tenia ganes de treure’n suc.
El personal místic, però, s’aferrava a buscar-ne algun simbolisme com a final poètic per tancar les gairebé vint-i-quatre hores de tecno.
Amb en Marc, vam anar a l’escenari on eren els altres dos amics.
Els vaig veure, ens vaig obrir pas.
Ens vam saludar passant-nos la mà per l’espatlla sense agafar-nos gaire fort i picant-nos l’ullet tot i que no es veiés perquè tots duiem ulleres.
Vam agafar el ritme.
El públic d’aquell escenari tenia més energia que el dels altres. S’apropava el final.
Vam fer camí cap a l’escenari que tancava el festival, hi actuava el duet més estimat.
Un dels dos amics que s’havien quedat havia anat a saludar a un conegut abans que comencéssim a tirar i em va trucar a mig camí.
M’explicava on era: entre la foodtrack i els para-sols de palla i de lona.
Li vaig dir que érem a deu metres de l’avió.
Devia ser el primer any que un dels escenaris del festival era un fragment d’avió. Hi anessis a l’hora que hi anessis hi havia com a mínim cinquanta metres de cua per entrar a aquella rave clandestina claustrofòbica amb llums estroboscòpiques.
Em deia que li semblava que estava arribant on érem però era com si no m’acabés d’entendre i no el sentia del tot serè.
Buscant-lo amb els ulls on intuïa que apareixeria, el vaig veure, els hi vaig assenyalar als altres dos. El veiem però ell no ens veia. No hi havia una visió clara per trobar-se amb ningú. Passava gent entre la nostra vista i els seus moviments nerviosos de banda a banda, sense ubicar-nos. Pel telèfon, preguntava repetidament on érem, angoixat. Alguna cosa li passava, buscava refugi.
De sobte, el vam veure caure a terra.
La poca gent del voltant que s’adonava de l’escenari on no volia ser de cap de les maneres, cridava espantada. Alguns marxaven decidits i mirant-se la víctima alhora. d’altres s’ho miraven de lluny, morbosament.
Nosaltres, paralitzats, vam veure el cos a terra convulsionant mentre li sortia espuma de la boca.
Vam córrer cap a ell esquivant com podíem la gent que corria amb la mateixa cara que la nostra.
Tenia els ulls en blanc.
No vam saber reaccionar. Teníem congelats tan el cos com el cap. No ens podíem controlar. Igual que ell. Li cridàvem el nom. No sabiem si tocar-lo o no. Només se sentia el seu respirar ofegat, com si contingués un patiment insuportable però enlloc de reprimir-lo, sense patir-lo, inconscient d’aquell atac epil·lèptic. En Dídac, mig agenollat i recolzat amb una mà a terra cridava el seu nom cada cop més fort perquè allò era tot el que podia oferir: la potència que mereix el nom d’una persona que sembla que se li acaba el món quan no toca.
De sobte, van aparèixer quatre homes del servei mèdic. Demanant distància, el van posar de cantó i li van posar gel a la cara i al coll. A poc a poc, va anar abaixant el ritme dels espasmes, va parar de treure espuma per la boca i se li van calmar els ulls.
Ens van preguntar què havia consumit, en Pau. Ens van explicar com hauríem de reaccionar en cas que tornés a passar i se’l van endur, abatut, a la carpa de primers auxilis amb cadira de rodes, acompanyat d’en Dídac.
De sobte, el cansament ja no pesava gens i l’enterboliment del cap es va esvair del tot.
Teniem els sentits desperts però el cos en estat de xoc i una capacitat cognitiva gairebé nul·la per la sotragada final.
Teníem l’energia carregada i no la podíem exprimir i l’únic que es pot fer amb l’energia és esgotar-la.
La festa continuava i, de fet, en direcció al punt més alt: l’artista de tecno més reconegut de l’any amb el raper més estimat del país..
Representava que era el millor moment de l’estiu per a molts fanàtics que pul·lulaven per aquell perímetre del desert i nosaltres sentiem un cop més que el nostre estat emocional no coincidia amb la nostra situació.
Ens bullia la sensació de sentir-nos vius però se’ns veia catatònics.
Altre cop, un tap al volcà emocional.
Zero comunicació.
Cent per cent caos.
Intensitat al punt més alt i al punt més baix alhora. No pensavem, no descartàvem. El cor ens cremava.
El nostre amic havia estat a tocar d’unes seqüeles en tractament durant molt temps, probablement, i nosaltres continuàvem arraconant la raó. El cor ens cremava i no ens en voliem desviar. Ens volíem quedar en aquell moment per sempre.