La partitura

Primera pipada.
Només per veure quin gust té, deia el fenomen!
Però quina mena de pulmó té?
L'hi dono al de l'esquerra que no en recordo el nom, el pren pel filtre i se'l mira de molt a prop forçant tan la vista com li permet el seu estat.
S'atura. No pot. S'infla la boca d'aire, pressiona els llavis amb força i conté la riallada que li provoca el panorama: queda menys de la meitat del porro, s'adona que el nou que no sap com es diu va molt accelerat i no ho vol dir.
Acaba cedint, l'emoció és molt forta: una riallada amb alts i baixos tan llargs que no s'adona que han sortit tots de la sala fins que hi ha molt silenci al voltant del fil de veu que li queda quan acaba la riallada amb un sospir.
S'aixeca a poc a poc, distingint cada capa de l'atmosfera de fum que s'ha format.
No hi ha cap ordre, es tracta de pisos de fum de diversos volums.
Quan s'ha posat del tot dret, es mira la finestra i es concentra a caminar cap aquella direcció.
Està una mica entelada però s'hi barreja la vista a l'exterior amb el reflex de l'interior.
Mira que n'és, d'estrany, aquest paio.
He sentit per darrere que algú pregunta que com pot ser que costi tan parlar xava. En salta un altre amb molta indignació: No, no. La pregunta és com pot ser que costi tan destrossar la neutra. Que està desesperat, que parlarà sempre més com els seus pares.
Respiro i camino cap a ell.
Li poso la mà a l'espatlla i triga cinc segons a mirar-se-la.
Qui ets?
No ha ni pensat a mirar-me pel reflex.
Ei, per què no m'ensenyes el que toques al piano?
Es gira i em mira estranyat. O potser és l'emboirada que porta, que el cansa.
Vine.
Em porta fins a l'habitació que dona al celobert.
A mesura que hem anat deixant cada cop més lluny les riallades que es menjaven les anècdotes inacabades, el domicili ha pres un to translúcid. Les parets cada cop són menys llises, més enganxoses.
D'un escriptori ple de papers, post-its i tires de cel·lo, n'ha tret un teclat.
Li he encès el fluorescent.
No. No. Li vaig. Té.
No l'entenc. Miro al meu voltant. No sé què vol.
No cal. Mira això.
Fa un clic i veig que té un llum encaixat al cantó del teclat.
Apago el fluorescent.
Mentre em quedo dret davant seu, que s'ha assegut en un banc de fusta no gaire treballat, ple d'abrics i bosses de plàstic, me'l miro, expectant. És com si la deixadesa i la poca empenta que li he vist abans, se les hagués menjat.
M'ha tingut hipnotitzat, enllaçant el moviment de braços, el balanceig del cap i la lectura de la partitura. Però era una lectura molt poc consistent, com si llegir-la fos gairebé un tic.
De sobte, ha premut uns botons i ha fet girar unes rodetes i ha dit que anés a la sala, la sala on es concentra la festa. Em pregunto quina festa. Que veuria un cablejat arrapat a la paret, que havia d'obrir la finestra que donava al balcó i havia d'endollar el cable que tenia una etiqueta groga a l'altaveu. Al forat distingit amb una h en majúscula.
En arribar a la sala he vist que eren tots al balcó intentant insultar en italià a uns xavals que duien aquelles ulleres polaritzades tan ridícules que són per practicar esquí però que per què no dur-les de nit, també, deien, que quin inconvenient hi ha, si de neu ja en porteu, oi, pallassos?
Eh! Ferran, oi?
M'he girat cap a la cuina i he fet que sí a en Diego. O Tiago, ara no ho recordo. Treia una ampolla de vi d'un armariet i amb pressa me l'ha deixat a les mans demanant-me que baixés al Voyage, el karaoke del davant, i que demanés disculpes de part d'en Diego pels canvis d'última hora. Que ara comença i que gaudeixin el vi.
Mentre baixava els dos pisos em feia gràcia que el noi nou fos el noi dels encàrrecs.
No m'esperava gran cosa de la nit d'avui, però de cop semblava que s'obria una escletxa a una mena d'esdeveniment pactat entre la gent del karaoke i la gent del pis.
Semblava que el timó el duia l'artista del piano, també semblava que aquells altres s'evadissin bastant de tot el que tenia a veure amb en Diego. O potser normalitzaven un cicle de nit amb desnivells i comportaments tan desconeguts com acceptats. Devien estar acostumats als rampells de l'artista del piano.

Els xavals de les ulleres ridícules ja no hi són, els stronzos del balcó del pianista, tampoc.
El Voyage era un pèl deixat. El cambrer, d'aspecte peruà, tot eixugant-se les mans amb un drap que anava a parar a la seva espatlla, m'ha demanat què volia amb un cop de cap, atabalat.
Li he assenyalat l'ampolla de vi. Diego.
Està estressat, els estímuls acumulats se li veuen a la cara tensa i diu que no m'entén mentre endreça una mica el seu voltant.
Crido Diego. Li assenyalo els pisos de davant del karaoke. El del piano, crido. Faig que toco el piano però no sé si cal. Que diu que ara comença. Que el gaudiu. L'home rep el vi assentint, aprovant amb bona nota l'estil que conserva en Diego.
Ha sortit del bar tocant-me l'esquena i ha tret un micròfon d'un lateral de l'entrada.
El peruà ha aclaparat l'atenció de la plaça amb una mà esquerra no gaire bona, però la gent ha estat atenta. L'ha entès. M'ha semblat que ha intentat deixar anar alguna expressió en català però que no hi ha encaixat gaire.
Un cop acabada la presentació, la gent l'ha aplaudit. Aquí s'aprova tot molt ràpidament.
L'altaveu del balcó de casa en Diego ha espetegat tres cops seguits.
Hi ha hagut un aplec de gent buscant d'on sortia el soroll i per uns segons el balcó d'en Diego ha estat el protagonista de la plaça.
Silenci.
Música.
Es miraven els uns als altres somrient i descansats.
Jo no hi entenc, de música, però sembla que aquest barri o la gent que hi ve de nit, sí.
Els stronzos acaben de sortir del portal del pis. Intenten moure's amb dignitat però se'ls fa difícilíssim i xoquen entre ells. Em veuen i s'alegren de tenir una direcció clara. El que arriba primer em diu que el fumat és artista. Faig que sí. Tot quadra, ara. Es foten a riure tots cinc amb el mateix to, intentant xocar les mans. Aproven comentaris poc treballats. Me'n desfaig.
Vaig a demanar un parell de cerveses i pujo a veure en Diego en acció.
Mentre pujo escales em pregunto si realment està tocant en directe. Sé que no em trobaré un Diego amb ganes d'explicar-me la seva visió de l'artista de cova. M'agrada perquè, aquí, no fan gala del que tenen.
Ho tenen i ho treballen.
Ho tenen i prou, potser.
M'aturo davant la porta. Sento el piano, que s'apodera del pis i la plaça.
No m'agrada com soc. Aquest no és el meu moment, no soc cap fan de la música i en Diego tampoc no en necessita cap.
Baixo a fer l'stronzo.