Nice to meet you

"Nice to meet you" aquestes foren les paraules, potser, més significatives del viatge. I es que Déu ha dipositat en mi una roda de circumstàncies ja marcades. Qui hauria de dir que els actes més indiferents foren els que marcarien a un ésser fins ben endins?

Amb inspiracions bohèmies i alternatives, mai insociables i amargades.

Amb inspiracions utòpiques i somiadores, mai intolerants i irrespectuoses.

Després d'una irritant discussió marxo a cantar i a lluitar contra el vent a la proa del vaixell.

Jo sol, reorganitzant les idees com tantes altres vegades he fet.



Prop de les 7:00, sorprenentment em desperto després d'haver restat silent dins aquella llauna de sardines poc temps.

L'avorriment i el desconcert em porten a esmorzar i a xerrar amb el Jordi Morte, modèlic professor de filosofia.

Quan, un altre cop l'avorriment causat per la solitud i la disgregació dels companys ens vens, decidim anar a prendre el Sol.

A sort i a contracorrent, una solitària turista (prop de la seixantena d'anys) demana asseure's prop del meu lloc ja que li donava l'ombra de la "umbrela". Com és natural en mi, assenteixo amb el cap.

A estones girava el cap cap a la meva esquerra i veia com devia anotar les peripècies més importants en un diari net, clar i ordenat.

Sobtadament, al cap d'una estona, iniciem una conversa que sembla flagel·lar-se pels silencis a qualsevol instant.

Però no. No és així. Déu ha posat en mi una successió de fets predestinada incanviable i invariable.

Comencem a justificar com em anat a parar, dos penjats com nosaltres, en dues tombones que estan de costat a costat.

Jo, tot excusant-me deixo anar, a mitges veritats, que tothom està dormint.

Ella, es despulla de convenis i em confessa la seva solitud al llarg de la setmana.

Intueixo que sóc la primera persona amb qui manté una conversa sense afany de regateja, trucar a recepció i demanar el compte del dinar.

I aquest privilegi em satisfà.



Feia temps que el meu cor no havia reposat sobre la silueta de qualsevol figura.

Feia temps que rondava com un gos buscant la llum que deixava veure el que havia al meu davant.

Feia temps que no podia parlar amb veu alta i als quatre vents, tal i com a mi m'agrada, sense percebre que estava fora de lloc i de moment. Ja que, aleshores tocava el culte a la beguda i a les cigarretes.

Feia temps que ningú es fixava en mi i ni veia tot el que a dins meu es mou, per tots els motius que n'he fet lluita i per totes les vegades que m'he aixecat darrera cada patacada.

Déu, com sempre ha fet, mou les peces com un taulell d'escacs i les agrupa perquè les unes a les altres tapin els seus buits i s'agafin de la mà en el tram més dificultós del camí.

Déu es preocupa, en tot moment, per poder dibuixar el somriure a aquells desemparats a les hores més incertes.

Comencem a parlar dels estudis. "Dos miralls que s'adonen després de molta lluita que són part d'un mateix dit".

Una jubilada del nord d'Europa, que es comunica amb un anglès un xic més elitista que el meu angles "playeru", ha dedicat tota la seva vida a la integració social.

Els dos compartim la mateixa alegria inesperada al explicar-li "a little" que vindria a ser educació social".

Em mira amb complicitat i em somriu com si fóssim net i àvia. M'explica lleugerament les seves batalletes a la aula on compartia experiències amb immigrants de mil ètnies diferents.

El lloc on havia lluitat posant-hi el seu granet de sorra que neix dins el seu cor i fa petjades (algunes resten fixes, d'altres són momentaneas) a la gent que l'envolta.

I un altra cop (esperem que mai el darrer) es desperta en mi el sentiment propici a la crítica social, la lluita que farà néixer un nou demà.

Detalladament, m'explica alguns pros i contra de la immigració al seu país.

Concloent, em quedo amb la idea de que cal lluitar per la tolerància i el respecte envers els immigrants, i que cal lluitar, també, contra el seu estancament i contra la possibilitat de que formin ghetos.

L'home occidental ha de vetllar per l'esquerra progressista, l'ètica encertada i el benestar a tot individu.

Són molts els motius que m'han conduït a decantar-me en aquest camí.

Han estat un conjunt de fets, circumstàncies, persones que m'han fet veure els meus buits, errors, inquietuds i satisfaccions.

Té el seu mèrit percebre el món com aquella persiana tancada que cobreix tota la finestra. Té el seu mèrit lluitar per esqueixar els trossos de cortina i deixar entrar raigs de llum, flashos de veritat.

Cal lluitar perquè les coses mai segueixin igual.



"I a crits estripo la falsedat d'un món gris que mai m'ha fet bé".

Aquesta, durant molt de temps ha estat la meva resposta a unes inquietuds de voler canviar el món en menys de quatre dies. Ara per ara, demano temps, eines i una nova brúixola que orienti les passes i la Ítaca del meu camí.



Però el temps avança i trenca els moments, enduent-se'ls cap a èpoques passades.

La meva companya decideix partir a la recerca d'una classe de cuina que ofereix el vaixell.

Em convida a acompanyar-la però accepto que els camins es dilueixen en l'espai.

Ella s'ha d'enfrontar a la seva realitat i jo a la meva.

Tot el combustible que s'ha recarregat en mitja hora ara ja és útil per emprendre el viatge i per omplir dipòsits secs, ulls encegats, camins malparats.



Ara inicio la lluita cap al demà.

Energia a la vida.

Energia al futur.

Energia al veritable ésser.

Energia a la lluita.

Energia en mi.



I mentre acomiadant-se, l'Anna deixar anar suaument un "nice to meet you", l'Ignasi colpeja somriures amb un "me too".