Nens perduts

Un vespre d’olor de fetge negre,
l’asfalt del carrer de l’escorxador
es va esquerdar, ben bé pel mig:
no feia vent, ni era lluna plena,
solament, les canonades es van rebentar,
així tan simple, tan natural.
La porqueria de mil queos sense ascensor
es va escampar, va inundar les voreres,
ens va obnubilar la ment i els nassos,
ens va grapejar de fàstic i d’ira,
oh pobres nens perduts.

Als conills, de cap per avall dels ganxos,
els vam rebentar la caròtida
entre espasmes i arcades,
i de la Xina arriben carregaments
de pelutxos suaus, de grans orelles llargues.

Camino simplement per no ser jo.

Sí, de la raça pelada, de caps grans,
de polzes llargs, abjuro; de tant dolor causat renego.
Roden els astres a recer del darrer sol.

Múrgoles negres a la casa de l’espadat.
Al no-res no es pot desfer el nus.
Cóm voldria, saber, poder entendre,
Sí! més enllà de tanta cruesa, que és cert,
que només hem estat

nens perduts.